Manuel Bartual: “M’estan escrivint nois que no han llegit mai un llibre i s’han comprat el meu”

Barcelona“Però quin Manel Bartual ets tu? El de veritat o l’altre?” Des de fa uns mesos, a Manuel Bartual li han fet centenars de cops aquesta broma i té assumit que no es traurà mai de sobre l’acudit. A la ficció que va explicar l’estiu passat -a cop de tuit i en temps real-, un doble exacte seu l’assetjava durant unes vacances i l’acabava suplantant. O potser no. Aquesta ambigüitat i el joc entre ficció i realitat es manté en el seu debut com a novel·lista, que significativament es titula El otro Manuel (Planeta), un thriller ple de miralls entre realitat i ficció.

Com va ser que després de triomfar a Twitter vas acabar escrivint una novel·la?

El cap de setmana que vaig acabar el fil de Twitter em vaig adonar que el que m’havia passat, el fenomen que s’havia generat al voltant, podia ser el punt de partida d’una altra història. I em semblava que la manera d’explicar aquesta altra història havia de ser una novel·la. Poc després em van contactar de Planeta perquè em volien conèixer i jo els vaig proposar precisament aquesta idea.

Van ser ràpids a reaccionar.

Sí, però ells no em van fer cap encàrrec ni em van demanar que la novel·la tingués res a veure amb el fil de Twitter. Al contrari, vaig ser jo qui ho va proposar. M’agraden molt els jocs metanarratius i autors com ara Charlie Kaufman o Paul Auster. I sabia que si en algun moment volia fer una cosa així, havia de fer-la ara. Per això és la història d’algú anomenat Manuel Bartual que es va fer famós a Twitter i a qui sis mesos després, mentre escriu una novel·la, li comencen a passar coses. Però aquesta vegada de veritat. Tot plegat és com superar un altre nivell de la ficció.

La novel·la no és, doncs, una continuació del fil de Twitter de l’estiu. Però hi ha coses en comú.

Sí, sobretot pel que fa a l’estil. La història de Twitter em va ajudar a triar l’estil de la novel·la, que he intentat que sigui semblant. Fa uns anys vaig intentar escriure una novel·la i la vaig deixar a mitges, i encara sort. La història m’agrada, però no com està escrita. El fil de Twitter, en canvi, el vaig escriure per passar-m’ho bé, amb el llenguatge que faria servir per explicar una cosa real, i em vaig adonar que, amb alguns canvis, és l’estil amb què em sento més còmode. A més, fa sentir més pròxim el lector, que té la sensació que m’estic adreçant a ell. No sent que està llegint una novel·la, sinó que algú li està explicant una història.

Els últims mesos has fet xerrades per a professors i estudiants de primària. És com si el teu èxit els hagués fet veure les possibilitats literàries de les xarxes socials.

Abans ja s’havien fet coses. Una escola va explicar Romeu i Julieta al Twitter, però no va tenir gaire difusió. El que m’entusiasma és que m’estan escrivint nanos que no han llegit mai un llibre i s’han comprat El otro Manuel. Això no era una cosa que jo perseguís, però em sembla fantàstic que estigui passant. Molts van rebutjar la meva història amb l’argument que no és literatura i tenien raó, no ho és, és un híbrid de moltes coses. Però si serveix perquè gent jove s’interessi per la literatura, em sembla genial.

¿Tornaries a escriure una altra història a Twitter?

Si tinc una bona història per explicar, sí. Però no ho vull forçar. Ja en vaig fer una al Nadal: Twitter Espanya es va posar en contacte amb mi per patrocinar-me una nova història i de seguida se me’n va ocórrer una que em venia de gust explicar. I ells em van oferir tots els recursos de Twitter per fer-ne un ús narratiu. Per a mi va ser un regal, perquè m’encanta jugar i experimentar amb els formats.El teu conte de Nadal va tenir crítiques de gent que t’acusava d’haver-te “venut”. ¿Tu entens que et retreguin que guanyis diners explicant una història?

Sí, en part sí. Amb el conte de l’estiu la gent em deia que jo havia inventat una cosa nova, però jo no ho sentia així. Simplement vaig tocar les tecles correctes perquè allò funcionés d’aquella manera. Però amb el conte de Nadal sí que crec que vam fer una cosa nova: és la primera ficció professional que s’ha fet mai per a Twitter. Van treballar-hi actors, dibuixants, programadors i fins i tot tècnics d’efectes especials, i tots van cobrar per la seva feina. No és com posar la teva cara per anunciar una marca, que em sembla legítim, però no és el que vaig fer. Jo vaig explicar una història amb el suport de marques. En el fons és com les pel·lícules de James Bond, quan li donen un rellotge o condueix un cotxe. Nosaltres vam explicar una història que només es podia fer amb un equip de gent professional i per això unes marques ens van pagar. Vam donar feina a 20 persones! Entenc que per a alguns això sigui vendre’s, però a mi em sembla ridícul. I com que sabia que a molta gent no li agradaria i que farien molt de soroll, la història parla sobre l’odi a internet. Però molta gent va valorar positivament que incorporés a la trama aquesta ona de negativitat que va envoltar el conte de Nadal.