Manuel Bartual: "No he fet això per buscar 'followers' o fama, ho he fet per passar-m'ho bé"

BarcelonaManuel Bartual (València, 1979) fa coses. Ho diu el seu perfil de xarxes socials i ho confirma la seva prolífica activitat com a dibuixant de còmics, cineasta ('Todos tus secretos' és la seva primera pel·lícula), dissenyador i fundador de la revista 'online' 'Orgullo y Satisfacción' i responsable del segell de còmics d'humor ¡Caramba!. Fa una setmana va fer una cosa que encara no havia fet: explicar un 'tuit-thriller' paranormal sobre dobles i dimensions paral·leles a través d'un fil de tuits del seu compte personal. L'experiment ha tingut tant d'èxit que els seus 'followers' de Twitter han passat de 15.000 a més de 400.000. Cada tuit tenia milers de respostes, 'likes' i retuits i el seu nom s'ha convertit en 'trending topic' mundial. Una gesta que ha aconseguit, simplement, perquè s'ho passa bé explicant històries.

La primera pregunta és obligada. Ets Manuel Bartual o el doble Manuel Bartual?

Sóc Manuel Bartual. N'estic totalment segur.

Com se't va acudir explicar una història amb aquest format? El tenies pensat des de feia temps o realment se't va ocórrer estant de vacances?

Va ser durant les vacances. Hi va haver un precedent fa un parell de setmanes, un fil que vaig fer a partir d'un tuit que vaig llançar: "Idea per a un 'thriller'. Estant de vacances t'arriba un avís pel mòbil de la teva bàscula. No saps quina cara té el lladre però sí el seu pes". Després de publicar-ho em vaig passar tota el dia contestant el tuit inicial i m'ho vaig passar molt bé. A més, va tenir una bona acollida en el meu cercle, encara que res a veure amb el d'ara, esclar. I com que encara tenia una setmana i mitja de vacances, hi vaig donar voltes, vaig anar anotant idees, vaig organitzar les escenes en una escaleta i dilluns em vaig posar a fer-ho.

M'imagino que no t'esperaves una resposta com la que has tingut. A què atribueixes el fenomen que s'hi ha generat al voltant?

No sabria què dir-te. No em vaig pensar mai que podria passar una cosa així. Potser era un bon moment perquè tothom estava de vacances. I potser a la gent li agrada llegir més del que ens pensem. Hi ha molta gent que es referia a les seqüències de tuits com a capítols. Directament, l'han convertit en una sèrie, però en lloc de veure-la a la tele la veien a través de Twitter i en temps real. I això enganxa.

De quina manera ha influït en la història l'èxit extraordinari que ha anat recollint l'experiment?

Abans de posar-m'hi tenia clar com començava la història, com s'acabava, les fites importants i l'ordre en què havien de succeir. Després he anat improvisant coses i dialogant amb alguna gent que deixava comentaris, encara que sense interpel·lar ningú directament. En un tuit deia: "M'esteu comentant que potser l'altra habitació és una habitació d'hotel amb els números 328 canviats". Aquesta part no estava prevista, però em semblava interessant i ho vaig incorporar. Els tocs d'humor tampoc estaven previstos però no puc evitar-ho, se m'escapen. I funcionen molt bé: el 'bollo' s'ha convertit en un personatge més, a la gent li va encantar. I al final s'ha creat una mena de subtrama alimentària del personatge que li aporta una comicitat molt especial. Un tuit que em va fer molta gràcia deia "Manuel Bartual és el nostre Dale Cooper".

I el teu 'bollo' és el pastís de cireres de 'Twin Peaks'!

Esclar! Cal tenir en compte que tot això ho he preparat en només quatre dies. Així que, a mesura que avançava, incorporava nous elements. I crec que això li ha aportat una immediatesa que li ha donat un rotllo especial. De fet, només he utilitzat el mòbil. En cap moment he tocat un ordinador. Totes les fotos, els tuits i els vídeos estan fets amb el mòbil. Quan vaig haver d'editar el so d'un vídeo, ho vaig fer amb una aplicació de mòbil. Va ser una espècie de regla que em vaig imposar. Tinc algun amic que es va oferir a fer-me algun efecte especial però em va semblar que no ho havia de posar, que la gràcia era explicar-ho sense artificis externs.

¿I la història s'anava adaptant a les teves circumstàncies personals? És a dir, ¿vas planejar que el vol que agafa el personatge coincidís amb la teva tornada de les vacances?

En realitat he anat dos passos per davant del protagonista de la història. Vaig viatjar un dia abans que ell i així vaig aprofitar per fer les fotos que necessitava. I arribar a Madrid abans em va permetre preparar el final i fer alguns vídeos. Per cert: l'hotel que apareix a les fotos no és l'hotel on jo estava, és un hotel qualsevol. Ja vaig intentar que no aparegués el nom perquè ningú ho identifiqués, però esclar, la gent l'ha localitzat i ara no paren de trucar a recepció. Si algú hi va embogirà, perquè descobrirà que l'habitació no és la mateixa i la piscina tampoc.

Cada tuit tenia milers de respostes. Tenies temps de llegir-les? T'han influït d'alguna manera o t'estimaves més aïllar-te'n?

Al principi anava llegint el que deia la gent, però quan va esclatar el boom, al cap de tres o quatre dies, vaig deixar de llegir perquè era impossible de tants comentaris que tenia. De vegades, però, entre capítol i capítol, feia un cop d'ull per veure si detectava alguna tendència o enxampava alguna idea per afegir-la al fil i fer créixer una mica la història.

Què et sembla que tanta gent s'indignés en adonar-se que la història era una ficció?

Aquest ha sigut un fenomen curiós, perquè jo pensava que el 2017 aquestes coses ja estaven superades, però sembla que, per a molta gent, Twitter i les xarxes socials són el que per als nostres avis era la televisió. La gent ja no es creu el que veu per televisió, però encara que sembli mentida, es pren Twitter al peu de la lletra. Fins i tot ara que per culpa del 'clickbait' de vegades les notícies neguen el titular, la gent se'ls creu. Hi ha qui s'ho creu tot sense parar-se a pensar gaire d'on ve, així que entenc que per això molta gent també s'hagi cregut la meva història. Però estem parlant d'un paio que es troba algú que és idèntic a ell en la zona on estiueja. Em va fer molta gràcia que a molts els semblés impossible que m'hagués trobat un missatge en un rotllo de paper… Quan poc abans m'havia trobat un doble exacte meu al supermercat!

El fenomen que s'ha generat al voltant del teu ha estat fascinant. A mesura que l'èxit es disparava, la teva història s'expandia a través de Twitter en forma de comptes falsos, mems i 'fan art'. D'una banda hi havia el teu fil i de l'altra la metahistòria que ha inspirat. Què t'ha semblat tot això?

M'ha fascinat. Estem parlant de 'fan fics' [ficcions realitzades per fans] en temps real. Això no havia passat mai. Normalment un 'fan fic' es fa amb l'obra ja acabada. Però aquí, amb l'obra en procés, anaven apareixent comptes de personatges de la història, un del meu doble… Era una bogeria. Vull aclarir que jo no gestiono cap d'aquests comptes, només el que explica la història, el meu. Ha sigut increïble, com ara la moda que va començar ahir [dissabte] de gent com Vigalondo o Berto Romero canviant-se el seu avatar pel meu, com si fossin els meus dobles. Tot plegat ha provocat una mica de confusió, però fins a cert punt també ha afegit un toc interessant a la psicosi col·lectiva, com quan entre capítol i capítol de 'Lost' buscàvem claus i dades que ens ajudessin a entendre el que passava.

Què és el més increïble que t'ha arribat de tot aquest fenomen?

Divendres a la nit em van fer arribar el vídeo d'un grup de xavals que s'havien gravat, en tensió, veient el vídeo en què entro a l'habitació. I em va semblar preciós, em va fer molta il·lusió. En aquell moment em vaig adonar del poder que té explicar una cosa d'aquesta manera. En una època en què ens hem acostumat al vídeo a la carta, a veure les coses quan ens dona la gana, trobar-te amb una cosa que no controles és molt poderós. I la idea de gent reunint-se amb coca-coles i ganxets per veure què li passa al Manuel em va fer esclatar el cap.

Un dels elements més interessants d'aquesta forma de narrar és que succeeix en temps real. No saps quan passarà un nou succés ni quan s'acabarà. De fet, la història semblava haver acabat dissabte a la nit però no ho hem sabut amb certesa fins avui [diumenge].

Això és una cosa que m'encanta del format. Com a lector, estic segur que m'hauria entusiasmat no saber quan s'acabaria la història o quan arribaria la pròxima seqüència d'escenes. Aquesta setmana m'he enrecordat molt del que va fer l'any passat Louie C.K., la websèrie 'Horace and Pete', que vaig seguir en temps real. La sèrie ja em semblava magistral, però quan vaig veure l'últim capítol sense saber que era la conclusió de la sèrie –només me'n vaig adonar al final–, allò em va semblar prodigiós. En una època en què és pràcticament impossible veure res completament verge d'informació, allò va ser meravellós. I segons com, amb 'Twin Peaks' està passant el mateix. Encara que sapiguem que són 18 capítols, enfrontar-te a cada episodi sense saber res del que passarà em té entusiasmat. I quan veus que ni tan sols saps el que passarà en l'escena següent… D'alguna manera, esclar, tot el que consumeixes i t'agrada acaba una mica definint el que fas tu.

Per cert, té algun títol la història?

Sí, crec que es dirà 'Todo està bien'. Encara que m'ha fet dubtar que #Manuel es convertís en un 'hashtag' tan important.

¿I tindrem segona temporada de 'Todo està bien'?

Bé, si en algun moment torno a marxar de vacances… [riu]

Però tens planejat fer alguna cosa semblant, algun projecte en aquesta mateixa línia?

De moment, el que vull fer és seure per intentar assimilar tot el que ha passat. Pensa que fa una setmana no sabia que res d'això passaria. No sabia que José Coronado m'havia de dir que no em preocupés de res, que ell ja s'encarregava de tot, o que Casillas faria mems de Manuel Bartual. Aquest matí, el primer que he llegit en despertar és un tuit de Cristina Pedroche que deia que li agradaria fer les campanades amb mi. Tu posa't en el meu lloc: me'n vaig a dormir, em desperto i, en aquells moments en què encara no saps ni qui ets, llegeixo que Cristina Pedroche vol presentar les campanades amb mi [riu]. M'he enrecordat molt del vídeo del nen d''Is this real life?'. Però jo no he fet això per buscar 'followers' o fama, ho he fet per passar-m'ho bé, com sempre que m'he posat a fer ficció. El que passa és que això ha funcionat a un nivell que jo no hauria imaginat mai. Intentaré aprofitar que tinc un públic més gran que fa uns dies, esclar. Tinc un calaix ple d'idees i aprofitaré per fer realitat totes les que pugui. No em quedaré assegut al sofà.

A Twitter es dona per fet que rebràs ofertes per adaptar el fil al cinema. Hi havia comptes falsos de Netflix i HBO barallant-se pels drets. La idea t'agrada?

Si això es convertís en una pel·lícula, crec que hauria de ser d'una forma molt diferent de la que espera la gent. No seria una translació tal qual del fil. I fins aquí puc llegir.

Per cert, sembla que el teu fil ha generat tants comentaris que Twitter no podia assimilar-los i el fil no es podia llegir sencer. Manuel Bartual ha trencat Twitter?

Sí, l'he petat [riu]. Ara, quan entres en el primer tuit del fil, ja no pots veure el següent tuit meu. I això és un problema. I he vist gent que l'hi comentava a Twitter i haurien fer-los cas, perquè tinc la sensació que hi haurà més fils de ficcions. I si no volen que empreses externes s'emportin el trànsit, haurien solucionar-ho. Per la meva banda, ara penjaré tots els tuits del fil en un Storify perquè la història es pugui llegir bé.

I com ha portat el teu telèfon els milions de notificacions de Twitter d'aquests últims dies?

Acostumo a tenir-les desactivades, així que no he tingut problemes. Però el que sí que era hipnòtic era veure com anaven pujant les xifres de tuits, retuits i comentaris. Semblava una mica el mòbil d'Ignatius Farray quan va compartir el seu número i no paraven d'arribar-li whatsapps. De fet, he vist vídeos que ha gravat la gent sobre com anava creixent el nombre de 'followers' i retuits.

Un broma que corria bastant era que Manuel Bartual havia aconseguit posar d'acord Espanya. I en part és veritat: durant uns dies, Twitter ha deixat de ser el centre de polèmiques i lluites entre faccions.

Twitter és la meva xarxa social preferida, però trobo una mica a faltar el Twitter del 2010 o 2011. Llavors era un lloc més amable. En popularitzar-se s'ha tornat més gris i fa una mica de ràbia. Encara que tinguis cura del teu 'timeline', sempre t'acaben arribant coses de gent que es dedica bàsicament a estar molt enfadada. Així que, esclar, m'ha encantat que tot això no hagi passat per una polèmica, sinó per una història. Hi ha hagut gent que m'ha escrit per explicar-me que tot això l'ha inspirat per fer coses i provar formats diferents… I això em sembla l'hòstia, el millor que em quedarà de tota aquesta experiència.

Fa anys que fas broma sobre com la gent et canvia el nom constantment. Fins i tot tens un Tumblr amb totes les versions diferents del teu nom

[Riu] Durant tota aquesta setmana m'he hagut de contenir les ganes de tuitejar que, finalment, he aconseguit que milers de persones escriguin bé el meu nom! És una espècie de venjança que m'he cobrat, de manera internaional a més, perquè això no ha passat només a Espanya, sinó arreu del món. A YouTube, si busques Manuel Bartual, hi ha moltíssims vídeos d'arreu del món comentant el fil i buscant teories.

Et fa vertigen pensar com et pot canviar la vida això?

Sí, una mica. Fins ara estava tan concentrat en el fil que no pensava en res més. Ahir va ser la primera vegada que, prenent alguna cosa amb un amic, vaig sortir una mica de mi mateix i em va marejar. Sembla tot irreal. Però en el fons sé que m'ha passat una cosa espectacular. M'he passat tota la vida explicant històries i, en el punt en què estic de la meva carrera, no pensava que una història meva tindria mai aquest abast. I ha passat d'una manera tan poc premeditada… Jo estava de vacances!