Manual del perfecte espia

Com saben els fans de la saga de James Bond, Sean Connery no era l’opció ideal d’Ian Fleming per interpretar el personatge. Mentre escrivia les novel·les, l’autor tenia al cap un tipus d’home més refinat: concretament, l’actor David Niven, que finalment va interpretar Bond a Casino Royale. Connery, un antic culturista de maneres tosques que havia servit a la marina -ho testimonien dos tatuatges-, no era la viva estampa d’un gentleman, així que abans de rodar Agent 007 contra el Dr. No el director de la pel·lícula, Terence Young, se’l va endur al seu sastre i als seus restaurants preferits per ensenyar-li la manera correcta de parlar, menjar, beure i vestir-se com un perfecte cavaller anglès.

L’anècdota de Young exercint de Pigmalió va inspirar Mark Millar per escriure el còmic The secret service, en què un jove sense ofici ni benefici és reclutat pel seu oncle, agent secret de primer nivell, per aprendre l’ofici i obrir-se camí en el món de l’espionatge internacional. Publicat el 2012, arriba ara a la pantalla gran com a Kingsman: Servicio secreto de la mà de Matthew Vaughn, que el 2010 ja va convertir el còmic de Millar Kick-Ass en pel·lícula.

Els paral·lelismes entre els dos títols són clars. Si Kick-Ass jugava amb els codis dels relats de superherois fent que un adolescent fan dels còmics es vestís amb leotards i màscara per dedicar-se a perseguir el crim, Kingsman proposa un refregit postmodern del gènere d’espies a través de la història d’un protodelinqüent juvenil dels suburbis londinencs (Taron Egerton) reclutat per l’impecable i letal membre d’una organització internacional d’agents secrets (Colin Firth).

Vaughn no té gaires miraments amb el còmic de Millar i reescriu la trama al seu gust. La figura de l’oncle és reemplaçada per un vell col·lega del pare de l’Eggsy, el protagonista, i la fricció de classe amb els companys d’escola deixa pas a una història amb més acció i dinamisme, una aventura plena d’humor negre i violència que passa pel túrmix d’un director manifestament tarantinià el cinema d’espies britànic amb el punt de mira en el vessant més festiu de la saga Bond -el dels anys 70 amb Roger Moore de protagonista-, la sèrie televisiva Els venjadors o els films de Harry Palmer amb Michael Caine, que per cert té un petit paper a Kingsman.

Sense arribar al punt de la paròdia, Vaughn imprimeix a Kingsman un to mordaç d’autoconsciència referencial i ironia pop. Quan el personatge de Firth s’encara amb el malvat de la pel·lícula -un Samuel L. Jackson a mig camí entre Steve Jobs i el Dr. Maligne d’ Austin Powers -, parlen casualment sobre el tipus de films d’espies que els agraden: els actuals que serveixen de reflex de les tensions geopolítiques i exploten els conflictes psicològics dels personatges o els més irreflexius, coloristes i innocents dels anys 60. No cal dir per quin dels dos estils opta Kingsman, que en els seus millors moments és un festival de picades d’ullet i acció irreflexiva.

La metareflexió sobre el gènere arriba en el millor moment: Kingsman obre el foc d’una invasió de films d’espies que han d’arribar al llarg de l’any: el thriller de Steven Spielberg ambientat en la Guerra Freda St James Place, amb Tom Hanks i guió dels Coen, la cinquena entrega de Missió impossible, el nou film de la saga Bond, Spectre, i una adaptació al cinema que dirigirà Guy Ritchie de la sèrie dels 60 L’agent de CIPOL, sense oblidar el retorn de Matt Damon a la franquícia Bourne previst per al 2016. Entre tanta seriositat, la disbauxa la posaran Kingsman i dues comèdies: Spy, de les actrius i el director de La boda de la meva millor amiga, i Grimsby, amb Sacha Baron Cohen com un hooligan impresentable que acompanya el seu company espia. Qui ho havia de dir: el 2015 seran més els films d’espies que els de superherois.

Kingsman no tan sols funciona com a desconstrucció del gènere d’espies, sinó també del fet diferencial anglès o, més ben dit, d’una determinada representació elitista i elevada de la cultura anglesa highbrow : més Downton Abbey que Gent del barri, i més James Ivory que Mike Leigh, perquè s’entengui. Aquí és clau la presència de Colin Firth, l’actor modern que més bé encarna la quinta essència d’anglès refinat de verb ràpid i ocurrent a qui l’esmòquing li escau com una segona pell. L’única pega és que el pobre s’ha hagut de posar en forma per primera vegada als 53 anys per interpretar escenes d’acció seguint un programa específic d’entrenament. El premi a l’esforç és una escena de violència extrema en una església a ritme del Free bird dels Lynyrd Skynyrd que cal veure-la per creure-la.|