Manu Guix: “Per a mi Stevie Wonder és l’artista total”

BarcelonaManu Guix (Barcelona, 1979) manté una activitat frenètica, però entre el teatre musical i la feina a Operación Triunfo ( OT ) aquest admirador de l’Andrew Lloyd Webber de Jesus Christ Superstar ha trobat temps per enregistrar Després de tot (Música Global, 2017), un disc ple de sonoritats negres i amb arranjaments de cordes i vents.

¿Com influeix OT en el teu ritme de producció i composició?

Molt, més del que m’agradaria. Cada vegada que faig una edició d’ OT penso: bé, tinc els matins per fer altres coses. Però al final OT acaba sent tan absorbent que costa molt compaginar-ho amb altres coses. A més, aquest any he assumit la direcció musical de l’acadèmia i de totes les cançons, i tinc moltíssima més feina de la que em podia imaginar. Per sort, ara he de compaginar-ho amb coses que no són creatives, com la promoció del disc, perquè quan són coses creatives és totalment incompatible: o fas una cosa o l’altra.

¿Per això has endarrerit els concerts del disc fins al febrer?

OT durarà fins a finals de gener, i un cop hagi passat tot això podré centrar a preparar bé el directe i començar la gira el 16 de febrer amb el concert a la Sala Razzmatazz de Barcelona dins del Festival Room.

Treballes cada dia amb material aliè i també fas teatre musical. ¿Això com influeix en les teves cançons?

Hi ha gent que em diu que tinc cançons que semblen de musical, i suposo que és inevitable. Vaig començar la carrera professional en el món del teatre musical quan tenia 15 anys. És una cosa que duc a dins, i segur que hi ha cançons en aquest disc que ho demostren. Per exemple, Temps passat, que pot recordar fragments d’ El petit príncep. De manera involuntària, els gèneres s’acaben mesclant i apareix el teatre musical en els meus discos, i els meus discos en el teatre musical.

Temps passat és com si Els Amics de les Arts fessin un musical.

Pot ser. Estic molt content amb aquest disc perquè crec que he fet un pas molt important amb el tema de les lletres. Sempre m’he considerat bon músic i un lletrista mediocre. I ara no diré que soc un bon lletrista, però estic en procés de millorar com a lletrista. Per primera vegada abans de compondre una música he volgut saber què volia explicar amb la lletra. Això és una cosa que no havia fet mai abans. Les músiques em surten soles, però en canvi per fer lletres em costava la vida, i sempre acabava sumant versos que sonaven bé i al final quedava una lletra que no molestava. En canvi, en aquest disc he volgut explicar històries com la de Temps passat. Crec que aquest és el millor disc de la meva vida. Ho he dit durant tota la campanya de producció del disc a les xarxes socials utilitzant aquest hashtag. I ho dic sincerament, crec que s’han ajuntat les millors músiques que he fet amb les millors lletres que he fet. I al final estic explicant coses, tinc coses reals a dir.

A les teves lletres sovinteja el tema de la soledat.

Malgrat ser un disc optimista, hi ha cançons que són més reflexives. Jo soc fill de la generació X. Em va marcar tot el tema del grunge i d’aquesta generació sense ideals, que ens trobàvem en un món en què ja ho teníem tot fet i no teníem res per què lluitar, i en les meves cançons d’adolescència la solitud sempre era la protagonista. Suposo que no me’n puc desempallegar del tot.

“Escolta la música que sempre t’ha agradat”, dius en una cançó. Quina és la teva?

He escoltat de sempre molta música negra. Vaig començar a escoltar-ne a través de Stevie Wonder. Per a mi és l’artista total, és el que més admiro. És absolutament fora de sèrie en tot el que fa, i estic molt amarat de tota la seva discografia dels anys 70. A través d’ell vaig anar escoltant tot tipus de música negra, el soul clàssic, la Motown... Són artistes que m’han influenciat moltíssim, i crec que en aquest disc per primera vegada es comença a veure una mica que hi ha cançons que recorden sonoritats dels 70.

¿ OT t’ha servit per veure com han canviat els gustos musicals?

En aquesta última edició noto un canvi espectacular. La música ha canviat una barbaritat. Escoltes el repertori de la gala 4 de la primera OT i el de la gala 4 d’ OT 2017 i no té res a veure. El tipus de cançons, com estan produïdes, el pop americà i anglosaxó en general, tan ben produït, aquesta fusió amb l’electrònica, amb cantants moltes vegades molt virtuosos, no té res a veure amb el d’abans. Les fórmules han canviat una barbaritat.