Manu Guix: "Tenia ganes de transmetre la ràbia per la merda que hem passat"

BarcelonaManu Guix (Barcelona, 1979) continua combinant la feina en musicals d'èxit com Cantando bajo la lluvia i El Petit Príncep amb una trajectòria discogràfica, el nou capítol de la qual és Moments (Música Global, 2022). El cantant i pianista entrega aquesta vegada vuit cançons d'ànima digital enregistrades amb l'única companyia del productor Roger Rodés però que trasllada al directe amb la banda de confiança formada per Toni Pagès a la bateria, Jordi Franco al baix, Jordi Roquer a la guitarra, Jaume Peña a la trompeta i Oriol Cusó. Manu Guix actua aquest dijous a la Sala Barts de Barcelona a les 21 h, dins del Festival Guitar Bcn.

Moments és un disc fill de la pandèmia?

— Una mica sí, perquè vaig posar-me a compondre el disc tot fa just dos anys. Quan va acabar el confinament sever, vaig decidir treure el cap i marcar-me una data: el març del 2022 hauria de sortir un altre disc perquè si no tornava a fer molts anys del disc anterior.

I el context pandèmic es nota en les cançons?

— No. Bé, sí que es nota en una cançó, Ningú al volant, que parla d’aquesta sensació de desgovern que hem tingut durant la pandèmia i d’anar acceptant normes cada vegada més absurdes, i que a sobre les canviàvem. Però les altres parlen de coses molt diferents. N'hi ha una sobre la meva filla; una altra sobre el meu pare, que ara ha fet 20 anys de la seva mort... N’hi ha que són evasives i parlen de la necessitat de sortir un dia de festa i oblidar tot el que està passant al món.

Quan vas publicar Després de tot (2017) comentaves que et consideraves un bon músic i un lletrista mediocre. Progresses adequadament?

— Ho estic intentant. El que passa és que és un procés llarg. Continuo pensant una mica el mateix, que el meu talent o el do que pugui tenir és clarament per la música, i que les lletres em continuen costant molt més, però els dono més importància que mai. Després de tot va ser un pas endavant en l'aspecte compositiu perquè per primera vegada vaig començar a estar una mica orgullós de les lletres que feia, i ara encara una mica més. El que passa és que continuo estant molt per sobre en l'aspecte musical que en l'aspecte lletrístic, però, bé, de mica en mica.

Són lletres bastant llargues. Per influència dels musicals, potser?

— No ho sé. No m’ho havia plantejat mai. Per a mi és molt important que les cançons expliquin coses i que tinguin un sentit, i saber de què vols parlar abans d’escriure. No m’interessa fer frases inconnexes que no signifiquen res i que després es converteixen en una lletra buida.

El tema que vols tractar també et dona la tonalitat de la cançó?

— Sí, evidentment. Quan saps què vols explicar, musicalment la cançó va cap a un lloc o cap a un altre.

Ningú al volant sembla diferents cançons en una perquè vas canviant de registre a mesura que t’emprenyes.

— És una de les cançons combatives del disc, i volia transmetre la sensació que sentia quan tenia 14 anys i escoltava grups com Nirvana, Soundgarden, Alice in Chains i Rage Against the Machine. Tenia moltes ganes de fer una cançó amb aquest punt de guitarres elèctriques, de posar-nos la cresta i cridar "rock’n’roll!" Precisament en el punt àlgid de la cançó faig rap amb una base de guitarra que és una picada d’ull claríssima a Rage Against the Machine, un grup que em flipava; en l'aspecte dramatúrgic acompanya molt bé la cançó i les ganes de transmetre la ràbia per la merda que hem passat i per com de malament ens ho han fet passar.

La primera part del disc, tret de Ningú al volant, té una sonoritat més de pop contemporani, amb ritmes llatins i fins i tot l’ús d’autotune. I les quatre últimes cançons tenen més a veure amb Elton John.

— Doncs sí, les primeres són molt poperes, i hi té a veure el fet d’haver treballat sense cap instrument real. Tot és programat. Em venia molt de gust fer-ho així perquè em portés a llocs on no havia estat mai; a aquestes primeres cançons que dius però també en d’altres com De tant en tant, que té un punt una mica més Bruno Mars i juga amb el soul, o Ho deixo tot enrere, que és un funky més de l'estil de Jamiroquai i Daft Punk.

I per què tot programat?

— Em venia molt de gust fer una cosa diferent del disc anterior. Després de tot era tot el contrari perquè l’aposta era fer-ho tot real: piano de cua, quartet de corda, secció de metall. I aquest volia que fos tot el contrari. També crec que en els últims anys ha canviat molt la manera de compondre i de com els artistes graven música. Abans un artista em trucava per reservar el meu estudi, Medusa, i s’hi estava el mes i mig concentrat a gravar el disc. Ara, en canvi, venen un matí, després tornen un parell de dies la setmana següent, i més endavant una tarda... I aquest disc l’he fet bastant així, entre el meu estudi a casa i Medusa.

És el disc on sones més a present?

— Sí, crec que sí. Ha acabat sent un disc en què sono actual, modern. I ho estem notant a les ràdios. Estem sonant a totes les emissores, que abans sempre hi havia alguna que no t’agafava o no ho acabava de veure clar, i aquest hi està entrant molt i molt bé.

En els concerts combinaràs tocar el piano i fer de frontman?

— Estic gairebé sempre assegut al piano, però hi ha un parell de cançons en què m’aixecaré i les faré dret. Soc pianista i em sentiria bastant farsant si tota l’estona estigués plantat dret a l’escenari. No tinc ni el valor ni el talent per fer-ho; el meu punt fort ha sigut sempre el piano. I el que m’agrada és fer les dues coses alhora, cantar i tocar el piano. Soc l’Elton John català! [riu]. Bé, ja m’agradaria [riu més]. Això no ho posis com a titular [riu encara més].

Com va la feina amb els musicals?

— Cantando bajo la lluvia s’acaba a mitjans d’abril a Barcelona després d’un èxit espectacular. Estem molt contents de com ha funcionat: ha sigut increïble, fent funcions amb més de mil espectadors pràcticament cada dia. Ha sigut una autèntica animalada. Ara acabem la temporada a Barcelona i se’n va cap a Madrid, on s’estrenarà al setembre al Teatro Apolo. Tenim El petit príncep fent temporada a Lisboa, on s'estarà tres mesos. També La jaula de las locas, que torna a arrencar, protagonitzat per l’Àngel [Llàcer], que farà una gira llarga per tot Espanya. I estem pensant ja quin farem el 2023, que tenim moltes ganes de tornar-nos-hi a posar. Tant l’Àngel com jo ens ho passem tan bé fent això, ens divertim tant, que ja tenim ganes de fer el següent.

Has vist el programa Eufòria?

— No, encara no, però tothom diu que és OT en català. Per la reacció a les xarxes i les superaudiències que està fent, m'alegro molt que hi hagi un format així en català a TV3 i que posi en valor la música dins de la televisió. A més a més, aquests programes no deixen de ser altaveus i aparadors per al jovent que té ganes de dedicar-se això, i gràcies a això poden tenir una plataforma, que no és l’única però que és una més per trobar un camí.

—