Manolo, l’escultor que va situar Caldes de Montbui en el mapa artístic

Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945), conegut com a Manolo Hugué, o simplement com a Manolo, va ser un artista noucentista polifacètic que va rebre influències avantguardistes però que sempre es va saber mantenir molt fidel al seu propi estil. Va destacar principalment com a escultor, tot i que també va ser pintor, poeta i dissenyador de joies. Artur Ramon Navarro, CEO de la galeria Artur Ramon Art de Barcelona i galerista, assegura que l’obra de Manolo Hugué és "una illa dins del panorama de les primeres avantguardes europees, ja que, d’alguna manera, el que fa és recollir la tradició clàssica i reformular-la. Manolo no s’inscriu en cap dels corrents de l’època, però sí que connecta especialment amb un cert classicisme o una influència mediterrània, amb un retorn a l’ordre i l’essència de l’escultura clàssica". Per a Artur Ramon, "Hugué és una veu molt singular que no queda gaire contaminada en una època en què hi havia grans influències. Es va mantenir sempre mirant-se de reüll el que feien els seus contemporanis, mantenint un estil i una personalitat molt propis".

Manolo Hugué va tenir una formació autodidàctica. Després dels primers anys de Barcelona, va passar per París i Ceret, on va quedar molt influït per tots els moviments de finals del XIX i principis del XX. "Quan comença a desenvolupar més la seva obra és a la primera etapa de Ceret, especialment entre els anys 1913 i 1917, on hi ha una mena de primitivisme que beu de les escultures de Gauguin i amb petites influències del cubisme, però no vol copiar res i sempre en queda una mica al marge", apunta el galerista Artur Ramon, autor juntament amb Jaume Vallcorba del llibre Àlbum Manolo Hugué (Quaderns Crema). Després de tornar a Catalunya va fixar la seva residència a Caldes de Montbui, encara que va anar tornant periòdicament a Ceret.

Tot i ser un artista polifacètic, Artur Ramon insisteix que Manolo és escultor: "La resta és complementari. És un poeta discret i un molt bon dibuixant, però el dibuix li serveix de suport a la seva escultura. A París dissenya algunes joies interessants, que estan més dins del Modernisme, però bàsicament és escultor. És cert que a l’última etapa a Caldes es va dedicar més a la pintura, però va ser per un tema de salut, ja que tenia artrosi. La seva pintura postimpressionista és molt interessant i els dibuixos sempre tenen una cosa molt volumètrica, molt escultòrica". Ramon lamenta que, avui, la seva obra té un valor de mercat molt per sota del que hauria de tenir. El gran enemic de l’obra de Manolo va ser el mateix Manolo. Quan va decidir trencar tractes amb el seu marxant, va intentar autogestionar la seva obra, i això va fer que es perdés el rigor i el control sobre ella, i que hagi perdut valor", rebla.

Els anys de Caldes

Manolo va estar molt vinculat a Caldes de Montbui, on va passar els últims anys de la seva vida. Va viure en el que encara es coneix com el Mas Manolo, una casa que va ser important en el moviment artístic català de la primera meitat del segle XX. Anna Monleón i Esterli, directora del Museu Thermalia de Caldes, explica que els primers contactes amb Caldes de Montbui arriben a partir de l’àvia materna, que havia viscut en aquesta població. Posteriorment, l’any 1927, arran d’un atac de poliartritis que el paralitza i li impedeix treballar, abandona Ceret buscant un clima que li sigui més favorable, i aconsellat pel seu metge arriba a Caldes de Montbui per prendre les aigües. L’aigua termal fa el seu efecte i Manolo pot tornar a treballar l’escultura. Llavors Hugué i la seva muller Totote decideixen instal·lar-se definitivament a Caldes. Compren el Mas de la Bassa, que estava en ruïnes, i el transformen en la casa que els acollirà fins a la seva mort: el Mas Manolo. 

A Caldes, Hugué va reprendre la seva tasca artística amb la realització d’escultures de petit format, pintures de gran força colorista i joies. Pel que fa al tema de les seves escultures, en aquesta etapa van ser cada cop més habituals el món dels toreros i les bailaoras, les maternitats i els nus femenins. Com explica Anna Monleón: "El Mas Manolo es va convertir en un espai de trobada d’artistes contemporanis que van viure l’arribada de Manolo a Caldes com un nou estímul. Va ser una alenada de vitalitat. De fet, l’espai de trobada d’artistes es va mantenir més enllà de la mort de l’escultor el 1945, i són nombroses les obres que es van col·leccionar al mas un cop mort Manolo, entre elles les obres que va regalar Picasso a Totote i a la filla, Rosa, en record a l’amic de joventut. En morir la Rosa, el mas i tot el seu contingut el van heretar nebots i germans, que el van vendre a la Diputació de Barcelona, que és la propietària de l’immoble i del fons artístic, que actualment està en dipòsit al Museu Thermalia. El mas s’ha pogut visitar en molt poques ocasions i actualment està buit".

Així doncs, actualment el seu llegat es conserva principalment al Museu Thermalia de Caldes de Montbui i a la Fundació Municipal Joan Abelló de Mollet del Vallès, mentre que el seu fons personal es troba a la Biblioteca de Catalunya. A Thermalia hi ha la col·lecció artística del Mas Manolo, centrada en la pròpia obra d'Hugué, especialment la faceta d’escultor, però recull també pintura, ceràmica, dibuix o joieria, fet que permet donar una àmplia visió del llegat creatiu de l’artista. També té obres al Cau Ferrat de Sitges i en diversos museus: Ceret, Tossa, Valls, Perpinyà, Barcelona, París, Hamburg, Nova York, Copenhaguen, Amsterdam i Washington.