Manolo García: “Abans hi havia la contracultura i ara el que hi ha és molta subcultura”

BarcelonaTres anys després de Los días intactos (2011), Manolo García (Barcelona, 1955) torna amb Todo es ahora (Sony), un disc enregistrat a Nova York i fidel a la lírica metafòrica de l’ex Último de la Fila.

Des de quin sentiment has fet el nou disc?

Hi ha una necessitat de plenitud, de sentir que la vida té sentit. Som aquí i val la pena ser aquí.

Hi ha un vers al principi del disc sobre la sensació que el temps se t’escapa. Ens hem de preocupar?

És una constant en les meves cançons: sentir que ets aquí i que estàs aprofitant un bitllet que tots sabem que només és d’anada. Hi ha aquella famosa frase de John Lennon: “Què és la vida? La vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent altres plans”. No cal fer plans, cal viure. Això que algú ha anomenat la temptació d’existir jo ho rectificaria i diria l’obligació de viure, perquè viure és la nostra obligació.

¿Aquesta obligació de viure explica que deixis passar tres anys entre disc i disc?

És el temps que necessito per exercir de músic, enllestir un nou disc, preparar els concerts i no deixar de ser mai ciutadà. M’interessa ser un ciutadà. No m’interessa alçar-me sobre un efímer pedestal, que és només fum, des d’on algú fa discursos sobre la seva obra i s’eleva sobre els altres. M’agrada el carrer.

I fins a quin punt creus que reculls el carrer a les cançons?

M’he criat i he viscut en aquest barri, el Poblenou [l'entrevista es va fer en un bar del carrer Pujades de Barcelona]. Estic impregnat de carrer. Sóc de barri encara que ara porti una vida més aburgesada. Quan vaig descobrir els Clash, gent obrera amb missatge, vaig veure la gran dicotomia: sí, són combatius, enrotllats, però comencen a fer-se milionaris. En els meus plans no hi havia ser milionari ni famós. Els meus plans eren ser un pelut, follar molt, drogar-me molt, ser un hippie a Eivissa i tocar rock’n’roll. Al final, ni follo molt, ni em drogo molt ni porto els cabells llargs [riu], però faig música. He complert el centre del desig, perquè la resta no la desitjava. No volia ser ric ni important.

Com has afrontat l’enregistrament del disc, a Nova York i amb músics que han treballat amb David Bowie i Bob Dylan?

Jo no em tallo un pèl. Admiro aquests músics. Els vaig trucar, van dir que sí i vaig anar cap a Nova York tot sol, perquè no m’agraden els intermediaris ni gent que em faciliti el camí. M’agraden els reptes. Jo vaig aprendre a tocar la bateria amb la Creedence Clearwater Revival. He tocat totes les versions que et puguis imaginar de tots els grups que puguis imaginar. He après amb ells, i ara he anat a veure’ls, a tocar amb un músic que el cap de setmana següent és amb Crosby, Still & Nash. Cap problema. És un repte meravellós. He escrit una carta als Reis i m’ho han portat tot.

Al disc li dediques una cançó a David Bowie. I a Arrastré la noche

Perfectament. La primera cançó que tinc al meu cap és El virolai. La cantàvem a l'escola, i quan tenia sis anys la vaig cantar amb un cor al Centre Moral i Cultural del Poblenou. Tinc el record del públic allà davant. Immediatament després arriba Antonio Molina per les pel·lícules de l'època. Discos no, perquè a casa meva érem gent molt humil. No teníem tocadiscos, però sí una ràdio antiga on sentia contes com Cascabel i Tambor al sortir de l'escola. A la ràdio vaig començar a escoltar Antonio Molina i Juanito Valderrama. I amb la meva padrina i el meu oncle anava al cinema Ideal, que estava davant de l'Ateneu la Flor de Maig. El següent va ser Raphael. Tenia ja 10 o 11 anys, i jo li deia a la meva padrina: "Vull ser com aquest senyor". Després va venir el pop espanyol de l'època, grups com Los Brincos. I quan ja tenia 14 o 15 anys, vaig escoltar Led Zeppelin i em vaig quedar tres dies al llit en estat catalèptic i dient: "He vist Déu". I a partir d'aquí es forma el monstre que tens davant. El deliri en persona.

Creus que hi ha cap relació entre la tradició obrera de barris com el Poblenou i els actuals moviments socials i polítics?

Són altres temps. Les injustícies han existit sempre, però se'ns ha comprat amb un plat de llenties. Abans eren el Seat 600 i la televisió en blanc i negre, i ara són internet, el telèfon mòbil, els videojocs. És un altre temps i la lluita serà una altra. Fa unes dècades va venir a aquesta Península gent de tot el planeta a defensar la legitimitat d'una república. S'hi van deixar la vida. Ara, quan les llibertats socials són retallades, quan tot el que s'ha aconseguit després de dècades i dècades de lluita, de vegades incruenta però altres cruenta, es perd d'aquesta manera, cal reaccionar, reivindicar els drets de la ciutadania i la llibertat a què tenim dret en un estat democràtic. Però hi ha una confusió. Els que són a dalt viuen instal·lats en un món de supèrbia, i això és humiliant, ofensiu i injust, perquè som nosaltres qui els mantenim allà dalt. Aquesta és la trampa. Creiem que donant-los el vot i deixant-los al seu aire ells solucionaran els nostres problemes. A més de votar, s'ha de seguir l'ús que en fan, d'aquest vot. Cal sortir a l'àgora pública. El 15M va ser emocionant per a molta gent perquè per fi van ser conscients que cal una àgora pública on hem d'anar tots. Això cada vegada està funcionant més. De fet, aquesta manera cívica d'actuar actualment està traient molts draps bruts. A veure, senyors, no n'hi ha prou anant a les reunions d'escala per veure si paguem la llum o posem una antena. Hi ha més coses per les quals ens hem de reunir. Cal empènyer el polític o frenar-lo. Gamonal va estar molt bé. Home, seria important que no hi hagués cops de porra ni ferits, que la cosa es parlés pacíficament i que el polític davant un error entengués que l'ha comès, l'assumís i rectifiqués.

¿Cançons d'El Último de la Fila com Insurrección o teves com InsurrecciónCampanas de libertad

Sí. Insurrección la vam fer el Quimi [Portet] i jo cap al 1986. La música és dels dos. La melodia és meva i els acords són d'ell. I la lletra és meva. Sempre treballàvem a mitges. Des que vaig escoltar els Led Zeppelin en una llibreria del barri, vaig començar a tenir consciència de classe. Vaig començar a llegir sobre la Guerra Civil i a interessar-me pel món. Jo veia el meu pare, que havia vingut del camp, on feia de masover, i que després va treballar a la fàbrica Macosa. Al barri hi havia un sentit de militància obrera, hi havia anarquistes, gent d'esquerres. Això se't ficava al cos. Érem tots fills d'obrers; no hi havia cap pijo, dit sense cap ànim d'ofendre. Érem gent de barri, normaleta. I tot això és aquí, i ets conscient que el món ha de ser més just. Hi ha una cosa que em va impactar molt. La recordo molt quan passo per l'avinguda Icària. D'aquí sortia el tramvia i els xavals ens penjàvem de la part del darrere per anar a l'escullera a caçar crancs. Bé, resulta que el 18 de juliol del 1936, quan va començar l'aixecament militar, tota la gent de les fàbriques, els obrers, els llibertaris, la gent dels barris, anava per l'avinguda Icària cap a capitania darrere de bobines gegants de les filatures tèxtils per protegir-se dels trets dels militars. Quan jo passava per l'avinguda Icària hi pensava, en tot això. Acabava de llegir llibres de Salgari, de Verne, de Dumas, el sentit de la justícia i el deure... i vaig començar a llegir a Orwell. Aleshores t'inflames d'una fe juvenil i de lluita insurrecta. Per això les meves cançons tenien aquest punt.

Fa uns mesos vas compartir una activitat del cicle Primera persona del CCCB amb músics joves que estan recuperant la influència d’El Último de la Fila, Los Rápidos i Los Burros. Quina sensació vas tenir?

Hi havia una part d’insurrectes i asocials en l’època nostra de Los Rápidos i Los Burros. Llavors hi havia la contracultura i ara el que hi ha és molta subcultura. I la contracultura molava molt. Que les bandes joves d’ara trobin energia en cançons com Huesos i Hazme sufrir ho trobo meravellós perquè aquesta energia és real, no és impostada. No érem un grup que busqués fama i riquesa. Buscàvem vida. I que ells intentin beure de fonts de vida em sembla meravellós. Aquests nois que fan versions de les nostres cançons estan en el bon camí, no perquè siguin cançons del Quimi i meves, sinó perquè estan tirant de bandes com Radio Futura i Nacha Pop, una moguda sincera. Érem nois amb unes ganes de música tremendes, i de canviar el món, de millorar el món; no de millorar la nostra vida, sinó de millorar el món.