Manolo García desferma el Porta Ferrada: “No deixeu de cantar!”

Sant Feliu de GuíxolsBallant, cantant, xerrant, saltant de punta a punta de l’escenari i, fins i tot, baixant a veure el públic. Manolo García va fer ahir gala de la seva ànima de rocker imbatible i, durant més de dues hores, va oferir un recital que va desfermar un Porta Ferrada ple a vessar.

No passaven ni dos minuts de les deu de la nit (l’hora d’inici prevista) que el públic ja s’impacientava: tenien tantes ganes de veure’l que se sentien els primers crits, aplaudiments i xiulets demanant que comencés aviat el concert que tant esperaven. Des d’abans de la pandèmia que no el sentien en directe: el barceloní va engegar aquest juny la gira 2022, per presentar el seu últim doble àlbum: Mi vida en Marte i Desatinos desplumados.

“El més important del món és que pugueu cantar. En altres gires no havia sigut conscient de com és d'important, però aquest any sí. I per això he posat més cançons antigues al repertori, que sé que les noves costen més, però no vull que deixeu de cantar!”, va exclamar el cantant, després d’interpretar els primers temes de la nit, com Insurreción, Lápiz y tinta o Diez mil veranos.

Zeppelin, Riba i Peret, les seves referències

García va sortir a l’escenari rodejat per tota la banda i flanquejat per tres pantalles verticals al fons i dues d’horitzontals als laterals, que anaven combinant projeccions amb imatges del concert en directe. Entre cançó i cançó, el barceloní no va deixar de xerrar i parlar amb el públic, que tot sovint corejava “Maaanooolooo, Maaanooolooo!”

El gran gruix dels assistents eren de mitjana edat, i se sabien la majoria de lletres de dalt a baix: alguns les cantaven i ballaven a la pista, i altres ho seguien tot des de les grades, sense poder evitar aixecar-se quan sonava algun dels seus temes més populars, com A veces se enciende, Pájaros de barro, la Maturranga o Estoy alegre.  

“Sabeu que vaig créixer al barri del Poblenou. I a casa meva sonaven Led Zeppelin, els Beatles, Pau Riba, Sisa o Peret, amb la seva rumba popular feta del poble i per al poble”, recordava abans d’entomar els primers compassos rumbers de Laberintos de sueños, que donarien pas a la traca final.

Nunca el tiempo es perdido, Sara o San Fernando van ser les darreres parades del seu recital, tot i que el cantant semblava que no volia marxar: “Moltes gràcies pels somriures, per l’afecte, però sobretot per ser aquí. Hem estat aquí i ho hem viscut junts! No deixeu mai de cantar!”, va encoratjar abans d’acomiadar-se d’un Sant Feliu eufòric que l'ovacionava.