Manel trenquen la maledicció de la Monumental

La gira del disc Per la bona gent va quedar estroncada per la pandèmia: l’any passat no va haver-hi cap concert dels Manel entre el 7 de març i el 7 de juliol. Van tornar als escenaris per tocar al Teatre Grec davant de 800 persones, l’aforament que permetia el Govern i recomanava el seny, però sense l’obligació de dur la mascareta. Nou mesos després, seguim amb concerts a l’aire lliure per a 800 espectadors asseguts (ara sí, amb la mascareta obligatòria) com el que el quartet barceloní ha fet aquest divendres a la plaça de toros Monumental de Barcelona, amb entrades a 29,50 i 32,50 euros. La pandèmia marca el ritme i, de moment, ningú vol (ni pot) córrer més del compte. A més, hi ha imponderables d’última hora, com el confinament comarcal, que ha comportat que un 8% dels espectadors demanessin la devolució de les entrades. Tanmateix, les localitats que van quedar lliures es van tornar a vendre i finalment el concert ha sigut amb tot venut. Per acabar-ho d’adobar, la restricció que afecta l’hostaleria a partir de les cinc de la tarda també té repercussió en concerts com el de Manel, que havia de ser sense servei de bar. Com a compensació, a la sortida el públic va ser obsequiat amb cerveses del patrocinador del cicle: San Miguel.

"Gràcies per venir. Ha sigut molt complicat i només faltava la pluja", va dir Guillem Gisbert, constatant la fragilitat de tot plegat. Afortunadament, en aquest vespre d’abril –"un dels mesos que més bé li queden a Barcelona", segons el cantant– les quatre gotes que van deixar humida l’arena de la plaça havien desaparegut just quan va arrencar l’actuació amb Banda de rock. Per tant, Manel per fi van poder fer el concert que es va haver de suspendre primer a l’octubre i després al novembre a causa de l’impacte de la segona onada coronavírica. Calia superar la maledicció de la Monumental, i aquest dissabte hi repeteixen.

Una de les incògnites de la nit era saber com encaixarien les dues cançons noves publicades aquest any en un repertori prou consolidat. L’amant malalta ha trobat un lloc cap a la meitat, en bona sintonia amb l’estètica i el to d’Amb un ram de clamídies i quan el concert ja havia tingut punts àlgids com La serotonina i sobretot Jo competeixo, la París-Roubaix dels Manel si el grup fos una cursa ciclista. A l’altra novetat, Tipus suite, li han reservat un espai d’honor en el primer bis, allà on el ritme lliga amb el d'una immensa Teresa Rampell i la nit camina inexorablement cap a la culminació de Boomerang i Benvolgut, ara com ara les millors armes per acabar un concert, qualsevol concert. En qualsevol cas, les dues peces noves fan bona cara en un cançoner interpretat potser amb un deix més melancòlic que altres vegades, almenys en la primera part del concert i fins que el torrent de llambordes líriques de Jo competeixo fa la seva màgia i empresona el públic en un goig demoníac mentre Gisbert canta enfosquit pel contrallum.

Aquest directe dels Manel, com el del 2020, no aclapara per les sorpreses, sinó pel desafiament artístic que suposa fer justícia a composicions com Sabotatge i Per la bona gent fugint de la rutina i de la complaença que podria suposar remar amb el vent del públic a favor. Passen els anys, i el quartet segueix foragitant qualsevol indici de decadència. No hi ha espai ni per a la nostàlgia.