Uns Manel imponents triomfen a la Razzmatazz

BarcelonaTemps era temps que les cançons dels Manel estaven per sobre dels directes. Potser per això funcionaven millor en teatres que en sales de concerts, perquè en aquell entorn arribaven més les paraules ni senzilles ni especialment tendres del grup. Les coses van canviar a partir del disc 'Atletes, baixin de l'escenari' (2013) i des de llavors ja res ha sigut com era. Ara, com van demostrar aquest dimecres en una Razzmatazz amb les entrades exhaurides, els Manel tenen un directe imponent capaç de provocar en un mateix espai –i durant gairebé dues hores– felicitat, sorpresa, calma, eufòria i rauxa.

Entre el 'riff' intimidador de "Les cosines" i el ritme tèrbol i sensual de "Sabotatge", el quartet barceloní va lligar un repertori tan previsible com ben travat, tot construint una dinàmica de vall de manual: inici aclaparador, "L'espectre de Maria Antonieta" i "Arriba l'alba a Sant Petersburg" per apaivagar l'eufòria, i un extens bloc final per mantenir la intensitat en un 'crescendo' total abans del doble bis inapel·lable, primer amb els vuit minuts de catarsi de "Jo competeixo" i després convidant a ballar amb "Teresa Rampell" i "Sabotatge". I sí, el públic, que havia pagat 21 euros per veure i viure el concert que inaugurava el nou Room Festival, va ballar amb energia. Dit d'una altra manera, hi va haver més frenesí que ball del fanalet, tot plegat pel vigor musical però també perquè en una sala tan plena hi havia poc espai per ballar en parella.

La previsibilitat no és negativa, perquè al cap i a la fi seria un caprici narcisista deixar fora cançons com "Al mar!" i "Benvolgut". La clau és com les estan interpretant i quan, portant-les cap al territori estètic de "La serotonina" i sacrificant arranjaments en benefici de la contudència. Les toquen sabent que la veu cantant la durà el públic, que es va convertir en cor multitudinari durant tot el concert, unes vegades amb afany melòdic i d'altres amb la voluntat d'emular els càntics futbolers, que és el que va passar a "En la que el Bernat se't troba" i amb el gutural "lo-lo-lo" eminentment masculí al l'inici d'"Al mar!". Hi ha concerts en què es xerra, però en els del grup barceloní es canta, i des de fa un temps també es balla. Mentre sonava "Boomerang", d'esquena a l'escenari una noia buscava algú entre el públic; semblava preocupada, però en cap moment va deixar de cantar ni de moure's. (Al final hi va trobar la colla, que tampoc era tan lluny.)

De fet, els Manel, que aquesta vegada duien també secció de vent, interpreten les cançons assumint que han de competir amb el públic. Per això Guillem Gisbert segueix cantant encara que la cridòria minimitzi la seva veu. Per cert, hi ha coses que no canvien. Quan Gisbert va agrair la confiança del públic durant els ja deu anys de carrera del grup, una noia va cridar el que segurament pensava tota la sala en aquell moment: "Vocalitza!".

En el directe dels Manel hi ha detalls que revelen confiança i seguretat, i que alhora demostren que encara no han caigut en l'autocomplaença. Allarguen "La serotonina" per presentar els músics i tècnics, però ho fan sense renunciar al ritme del tema. Gisbert defensa les llargues estrofes de "Jo competeixo" amb gestos entre desafiants i miserables, ben ficat en el paper del protagonista de la cançó. I el mateix passa amb "Benvolgut", quan la cara del cantant reflecteix l'amenaça gairebé fatxenda dels versos "aquí els senyors, estem esperant. / Xicots, aneu fent lloc, / que estem esperant". Només un grup molt segur del que fa pot controlar amb tanta perícia la part final de "Teresa Rampell", amb aquella falsa tornada que creix en directe. I només un grup convençut que és on volia ser pot oferir un concert tan impecable com el d'aquest dimecres a Razzmatazz, i fer que un cop acabada l'actuació soni la 'bachata' "Obsesión" dels Aventura de Romeo Santos mentre el públic desfila cap a les sortides taral·lejant "No es amor lo que tú sientes / se llama obsesión / Una ilusión en tu pensamiento / que te hace hacer cosas".