Els Manel expliquen contes

Nando Cruz, que cada setmana comenta tres cançons a la revista TimeOut , diu que les composicions del nou disc dels Manel potser es recordaran més per les històries que expliquen que per les tornades. Qui sap com seran les coses en el futur, però en qualsevol cas és cert que gairebé totes les cançons de 10 milles per veure una bona armadura es poden gaudir independentment de la música que les acompanya. Són petits contes sobre l'amor i el desig que demostren que els Manel, definitivament, no són gent normal.

1. Benvolgut

La gent normal no fa cançons com Benvolgut . En una de les Corrandes de la parella estable , del disc anterior, cantaven: "Prefereixo que no parli d'aquell nòvio de París". Ara capgiren la truita i escriuen una carta que el narrador remet a l'ex de la seva nòvia. Tot plegat té un punt de sadisme, si ho considerem des del punt de vista del pobre ex, però també posa sobre la taula amb irònica sensibilitat l'estranya complicitat entre els rivals; estranya i desigual, perquè un d'ells ja no hi té res a fer. La cançó segueix el model epistolar, com Famous blue raincoat, de Leonard Cohen, però la història, sobretot a la part final, sembla més una depuració de L'home que ens roba les nòvies, d'Albert Pla.

2. La cançó del soldadet

Guillem Gisbert explica que s'ha inspirat en el desembarcament de Normandia per posar-se a la pell d'un soldat. Aquí combina la tercera persona, que situa l'acció, amb la primera, que identifica els sentiments del soldadet que només pensa a amagar-se i tornar viu a casa per "fer-li un fill a la Margarida". Així que la cosa té més a veure amb el Terrence Malick de la pel·lícula La fina línia vermella que amb l'Steven Spielberg de Salveu el soldat Ryan .

3. El gran salt

Gisbert diu que aquesta és la cançó "més críptica" del disc. Certament, és la menys literal i narrativa, però la metàfora del gran salt obre interessants, i fosques, interpretacions. Si fos de Nacho Vegas, seria fàcil pensar que el grimpador professional té alguna relació amb la droga.

4. Boomerang

Un gran conte sobre el trànsit cap a l'adolescència. La lectura literal: és difícil fer que torni un bumerang. La poètica: nens, no teniu res a fer quan els ulls de la noia ja no estan pels vostres jocs, sinó per la seguretat del "Xavi, que era més gran". Gisbert també fa servir la seva passió pel ciclisme per reforçar la metàfora, tot fent coincidir l'adéu a la infància amb el defalliment de Miguel Indurain al Tour de França del 1996. Gisbert tenia 14 anys quan les "rampes d'Hautacam" van acabar amb el ciclista navarrès.

5. La bola de cristall

Alguns músics veterans i columnistes miops acusen els Manel de ser tous. Haurien de parar atenció a cançons com aquesta, la lletra de la qual no és gens tova. Aquí el to dels versos és especialment agre, com els del Bob Dylan més emprenyat. La bola de cristall ensenya una vida en parella "que simplement no existeix". La tècnica narrativa és la del contrast de contraris: imatges bucòliques escapçades per la destral d'uns versos descreguts. És com si l'amant de l'amor de cançons com Al mar! i Ceràmiques Guzmán hagués descobert les misèries del desamor i reaccionés amb molta mala llet. I els diuen tous...

6. Aniversari

Vet aquí un altre prodigi literari: tota la història que s'explica en realitat només dura cinc segons. És el temps que necessita la noia per pensar un desig abans de bufar el pastís. Exagerem una mica: és allò que Joyce va demostrar que la literatura podia fer. Tornem a la terra: Aniversari viatja al moll de l'os del desig, però, contràriament al que reflecteix el videoclip, aquí la història només passa al cap del noi. Un desig frustrat, doncs?

7. Flor groga

El ritme de la bateria recorda el d'algunes cançons de Los Planetas. I la lletra també, si més no perquè remou aquell sentiment de rancúnia postadolescent davant els herois, o els amors, que ens han decebut. O quan es descobreix que ja n'hi ha prou de fer volar coloms.

8. Criticarem les noves modes de pentinats

Amor a la tercera edat. La primera persona interpel·la l'estimada, però aquest cop es tracta d'una declaració d'amor incondicional: "Quan seré vell, seguiré cantant-te cançons". A ella, que també serà vella.

9. El Miquel i l'Olga tornen

Gisbert imagina una reconciliació tot jugant amb dos estats d'ànim. D'una banda, els versos d'afirmació i eufòria. De l'altra, la desconfiança de la tornada: "Sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer". Vaja, que al final no queda clar si tornaran o no.

10. Deixa-la, Toni, deixa-la

L'única lletra que no signa Gisbert, sinó Roger Padilla, permet una interpretació paranoica: un cor plural demana que la deixi, i el vers "ningú canta tan bé" pot fer pensar que el Toni és el Guillem! Qui deu ser la Yoko Ono en aquesta història?