Manel consoliden el rampell elèctric

BarcelonaEls australians Tame Impala van fer honor ahir a la seva condició de sensació de la temporada portant fins al límit l'aforament del gegantí escenari principal del festival. Eren dos quarts de nou del vespre, i exactament a la mateixa hora Manel començaven el seu concert a l'escenari Ray-Ban. Es pot dir que qui no estava veient Tame Impala seguia el concert del quartet barceloní. Davant d'ells, tres quartes parts de l'aforament cobert: unes cinc mil persones (pocs estrangers, això sí) que van poder comprovar que els assajos de la setmana passada han servit per consolidar l'esgarrapada elèctrica.

Com va passar en la primer part del concert a Granollers, van centrar el repertori en el disc nou, amb Boomerang , Benvolgut i Al mar com a concessions als treballs anteriors. Tot va funcionar encara amb més vigor ja des del principi, amb Vés bruixot! i una Deixar-te un dia que en directe, i sense fade out , creix, com també ho fa Desapareixíem lentament . Aquesta peça va encetar el bloc més contundent, amb un Arnau Vallvé que sembla que gaudeixi especialment d'aquest tomb més enèrgic: toca la bateria amb molta més força. Els millors moments van arribar amb la monumental Mort d'un heroi romàntic , rematada a la manera de Nick Cave, i les tres finals: Benvolgut , Un directiu em va acomiadar i Teresa Rampell . Aquí també van lluir els llums, quatre torres de leds grocs on es podia llegir la paraula amor . Tot plegat, i l'ovació, van demostrar l'encert del gir manelià.

La jornada havia començat a les cinc de la tarda amb La Brigada obrint el mateix escenari davant un centenar d'espectadors. Això no va impedir que la banda de Vilanova i la Geltrú lliurés una agradable sessió de pop d'aromes country a propòsit d' Incerta glòria . És el disc que inclou la cançó Joves, feliços i radiants , himne desencantat i irònic gairebé fins al sarcasme sobre l'indie .

La prodigiosa Neko Case

També van saber mirar-se amb ironia els bascos El Inquilino Comunista (metàfora de la menstruació). A principis dels 90 eren els que escoltaven millor el fil musical que lligava Sonic Youth amb The Velvet Underground. Ho van deixar estar després de tres discos i han tornat als escenaris de tant en tant, com ara, que toca celebrar 20 anys de la publicació del primer àlbum, notable exemple de noise pop . I com aleshores, ahir a l'escenari Primavera van tocar amb un repertori inevitablement nostàlgic però coherent amb als codis sonors que alimenten el festival. L'humor autoconscient va arribar quan van preguntar si se'ls havia covat l'arròs. Vint anys més joves són els dos osonencs, bateria i guitarra, de L'Hereu Escampa. A l'escenari Pitchfork van disfrutar sintetitzant les lliçons hardcore de Fugazi encara amb més entusiasme que en el disc Llamp de Déu . I tocada per Déu sembla la veu de Neko Case. La nord-americana, acompanyada d'una superbanda, va transitar per un catàleg de country alternatiu amb meravelles com Hold on, hold on i Maybe sparrow.