“Érem conscients que el disc seria estrany i poc convencional”

BarcelonaL’esplendorós ús de la cançó Alenar de Maria del Mar Bonet ja advertia de l’ambició renovada de Manel, i Boy band reforçava l’atreviment sintètic del quartet barceloní, que definitivament fa un salt estilístic en el disc Per la bona gent, que publiquen avui, per primera vegada editat per Cerámicas Guzmán, el segell del mateix grup. Samples de Maria Cinta, Els Pets i Gato Pérez, versos manllevats a Verdaguer, una mica d’ autotune, l’epíleg cantat per Sisa, amors de transmissió sexual, contes de terror i baralles de bandes formen part de la versió 2019 de Manel.

¿Amb quina actitud afronta l’enregistrament d’un cinquè disc un grup amb dotze anys d’història?

Roger Padilla: En aquest cas amb bastanta feina feta. És un dels cops que ho hem dut tot més preparat.

Guillem Gisbert: L’actitud dels grups de música té molt a veure amb el material que tenen. Si tenen bones cançons estan contents, si tenen males cançons no estan contents. I en aquest cas estàvem contents, però també hi havia una tensió de no saber exactament quina mena de disc estàvem a punt de fer, i segurament ara encara no ho tenim prou clar. Érem conscients que el disc seria estrany i poc convencional.

Quina és la cançó més antiga del disc?

G.G.: Formigues, que està escrita l’hivern del 2018. Però el primer enregistrament que vam acabar va ser el de Per la bona gent.

Quan vau publicar Jo competeixo, a les entrevistes el Guillem comentava que havia estat llegint Verdaguer. I precisament a Jo competeixollegint VerdaguerFormigues

R.P.: Temptacions de Collserola, del disc anterior, estava inspirada en Verdaguer, oi?

G.G.: Sí, a nivell d’estil. Llegir Verdaguer és una cosa que he anat fent. A Formigues hi apareixen els versos de Verdaguer, però en el moment d’escriure la cançó ell no era la inspiració. És una lletra molt poc al·legòrica, és molt concreta.

Formigues sembla un conte de terror amb música de James Blake.Formigues

G.G.: Hi ha un conte de Cortázar, Casa tomada, en què hi ha aquesta sensació que dins de casa estan passant coses estranyes.

R.P.: I de Patrick Süskind hi ha una novel·la, El colom, que va d’un paio que s’obsessiona amb un colom que se li ha quedat a casa.

G.G.: Recordo aquest llibre de Süskind per la premissa, el tenia el meu pare, però no l’he llegit. Es tracta d’aconseguir l’emoció a partir d’un realisme que no es planteja les coses, un mena de realisme fantàstic però on la primera capa són simplement les coses que van passant.

¿Per la bona gent comença a la cançó Jo competeixo del disc anterior?

Martí Maymó: Això ho va dir el Gerardo [Sanz, el mànager de Manel]. Al gener vam estar deu dies fent proves amb Jake Aron, el productor. I el Gerardo, que va venir un dia, quan ho va escoltar va dir: “Per la bona gent comença on acaba Jo competeixo, the song”. Aquesta frase la teníem al cap quan vam tornar a treballar amb el Jake al juny.

G.G.: Hi ha una part estilística de Jo competeixo, la part rapejada, que sí que hi és al disc nou. En el fons, si les haguéssim fet avui, cançons antigues com Benvolgut o fins i tot Al mar avui dia no estarien tan allunyades d’aquesta estètica. Crec que l’arribada de la cultura hip-hop al mainstream ens ha seduït i l’hem pogut utilitzar a la nostra manera, entre altres coses perquè la cosa aquesta de la paraula ràpida ens ha agradat sempre i ja l’havíem utilitzat. Tot i així, a Per la bona gent hi ha hagut una investigació estètica més conscient que a Jo competeixo.

M.M.: En la majoria de grups que afronten un canvi d’un disc a un altre sovint hi ha una cançó que podria estar en un o en l’altre. Crec que en els nostres discos això passa. D’Atletes, baixin de l’escenari podries agafar Ai, Yoko i posar-la a Jo competeixo. Jo competeixo, la cançó, podria haver estat a Per la bona gent.

Arnau Vallvé: Són sonoritats amb les quals comences a flirtejar d’una manera prudent, després et desacomplexes i ara ja no et fa por fer servir el sintetitzador i està per tot arreu. Em sembla que un dels primers sintetitzadors que vam fer servir va ser precisament a Ai, Yoko.

En directe, a mesura que feu concerts, canvia la sonoritat de les cançons. El Jo competeixo del final de la gira s’assembla més a Jo competeixo Per la bona gent

M.M.: Hi ha una relació molt curiosa amb les cançons. Quan fa sis mesos que no escoltes el disc però portes sis mesos tocant-ne les cançons en directe és com si fossin dos productes diferents. Després d’un any i mig tocant, jo tinc més records de com eren les cançons en directe que en disc. I quan et poses a tocar cançons del primer o del segon disc, encara més.

G.G.: Desapareixíem lentament, per exemple, és una cançó que en el format acústic en què està gravada a Atletes, baixin de l’escenari l’hem tocat ben poques vegades. L’hem fet sempre amb guitarra elèctrica.

Què és el que no hauríeu pogut fer sense l’aportació del productor?

A.V.: Les coses de sonoritat, perquè nosaltres fem servir molts elements que dominem relativament poc. Els sintetitzadors fa temps que els utilitzem però no en som experts. I tant el Jake com Andrew Lappin, que ha fet la supervisió de sintetitzadors, dominen més a l’hora de trobar els sons. I com que el Jake també és mesclador, quan busca un so ja està pensant en com es col·locarà això a la mescla. Ens ajuda a trobar un equilibri. En aquest sentit ens ajuda molt. A vegades també opinava sobre altres coses. "Aquesta part se’ns fa massa llarga", deia. En aquests casos costava més fer-li cas, perquè ell no domina la lletra al 100%.

R.P.: Li dèiem: "És que no ho entens".

G.G.: Quan vam anar a gravar Jo competeixo amb el Jake vam anar tot monos amb un dossier amb les lletres traduïdes, i aquest cop no ho hem fet.

¿Les cançons L’Adela i el marge i Els entusiasmats representen alhora el que era i el que és Manel?

G.G.: L’Adela i el marge és una cançó més característica d’altres discos, però amb una estètica una mica diferent. Ens va costar acabar-la perquè estava plantejada com una cançó de guitarres acústiques dins d’un disc que no era acústic. I després, en lloc d’una guitarra acústica, vam posar-hi un busuqui. Potser el que la connecta més amb la resta del disc és el tractament de la veu, unes reverbs molt llargues que segur que no hauríem fet en el segon o tercer disc. I Els entusiasmats ens feia més por perquè en aquest joc amb estètiques noves et planteges fins a quin punt estàs legitimat per utilitzar-les, estàs fotent el ridícul o estàs apuntant-te a l’última moda. Perquè l’última moda t’agrada i gaudeixes escoltant-la, però ¿fins a quin punt estàs legitimat per utilitzar-la? En aquest cas em tranquil·litzava que sigui una cançó molt narrativa, que sigui una cançó molt nostra: és un conte amb tornada.

Per cert, a Els entusiasmats

G.G.: Sí, hi havia aquesta cosa com de gangs trobant-se, però que en comptes de gent de barri són els cínics d’Horta i els sarcàstics de Badal. Això feia gràcia de mena.

L’electricitat del rock tot just la relegueu a Tubs de ventilació i Tubs de ventilacióAmb un ram de clamídies

A.V.: Tubs de ventilació la que més. Té un riff de rock clàssic.

R.P.: I Amb un ram de clamídies té un solo de guitarra, sí.

M.M.: No siguis modest: és un solaco.

A Aquí tens el meu braç hi ha el vers “Rastreja les llacunes culturals”. Us heu sentit impostors?

M.M: No, impostors no, però quan tempteges gèneres que no has fet mai hi ha el risc de no saber si vas disfressat o ho integres bé en el que ets.

G.G.: El pop té aquesta cosa de picoteig que, vulguis que no... Si anem pel món citant Verdaguer! [Riu.]

¿A la cançó Per la bona gent no us feia por que la potència del sample d’Alenar de Maria del Mar Bonet eclipsés la resta del tema?

G.G.: No, perquè la potència era positiva i ens anava a favor, encara que la melodia que se’t queda al cap més fàcilment és la de la Maria del Mar Bonet.

La tornada ressignifica els versos d’amor d’Alenar.

G.G.: Sí. Estàs preparant una cançó sobre què queda de la bondat darrere de la màscara de la bondat, i de sobte et trobes una frase perduda enmig de la de la Maria del Mar Bonet que parla sobre això de la bona gent i el diàleg funcionava molt bé.

R.P.: Fer això és difícil. Ho hem provat amb moltes cançons i no sempre funciona.

És com quan a Hung up Madonna va fer servir un sample de Hung upsampleGimme! Gimme! Gimme! (a man after midnight)

R.P.: Però a nosaltres ens interessa més el diàleg entre les cançons.

G.G.: Hi ha una cançó de Kanye West, Famous, en què Rihanna canta part d’una cançó de Nina Simone, que ni tan sols és la tornada de Nina Simone però la utilitza com a tornada. Això és molt interessant.

¿A través de Nina Simone és com arribeu a Janis Ian per fer la versió de Stars

G.G.: Sí, d’alguna manera Nina Simone està dins del disc sense ser-hi. L’adaptació de la cançó de Janis Ian l’hem fet agafant també una mica de la versió que en va fer Nina Simeone, que era d’un directe molt improvisat. Però la de Janis Ian ens anava molt bé, perquè està més estructurada. Diguem que hem agafat les millors jugades de les dues.

Com és que en el disc nou hi ha tantes cançons sobre el grup, o sobre el fet de fer música? Per exemple, Boy band, Aquí tens el meu braç, Les estrelles, Boy bandAquí tens el meu braçLes estrellesEl vell music

G.G.: No era conscient que ho estava fent tant. Parlar de l’ofici pot esgotar i pot arribar a ser pesat, ho entenc. Potser en aquest sentit n’hi ha més del que hauria volgut, no ho tinc clar. El que de vegades passa és que no és tant que estic parlant de l’ofici com que estic parlant de mi. Aleshores, quan aquest parlar d’un mateix es transforma en fer cançons d’amor, no crida tant l’atenció perquè la disciplina pròpia del pop assumeix molt més fàcilment que hi hagi cançons d’amor.

El cas més evident és Les estrelles, la versió que feu de Stars de Janis Ian. Reflecteix l’altra cara de l’ofici de la música, com cantava Héctor Lavoe a El cantante.

G.G.: És una mena de subgènere que parla de la vida real darrere de la vida imaginada de l’escenari.

A Les estrelles hi ha un moment que sembla que busquis la manera de cantar de Jacques Brel.

G.G.: Va ser una conversa que vaig tenir amb el productor. Buscava exemples de música nord-americana cantada des d’aquest concepte del tour de force, i no en trobava. Pensava que era una cosa molt europea i li vaig dir: "Això t’agrada?" I em va dir: "És una interpretació molt musculosa, no una qüestió que estigui ben feta o no. Als Estats Units no és una cosa a la qual estiguem acostumats". I evidentment li vaig dir que entenia que tenia una part molt Brel, aquesta cosa europea més física. És una cosa cultural que ens ve d’allà. La manera de cantar aquesta cançó és molt poc cool.

El patetisme de Boy band, que comença amb l'aire de Talking Heads, contrasta molt amb el to tan diferent que tenia Banda de rock, del disc Boy bandBanda de rockAtletes, baixin de l’escenari

M.M.: El to, el que canvia sobretot és el to. Boy band és molt més irònica, i segurament també hi ha un punt que, a mesura que et vas fent gran, vas aprenent.

G.G.: Vas aprenent del regust que t’han deixat les cançons que has anat fent. Te les mires amb distància i veus què hi vas fer bé i què hi vas fer malament. Banda de rock m’agrada, però potser aquest to seriós em pot interessar menys avui dia. En el disc nou no hi és gaire, el to més seriós que havíem utilitzat en altres discos. On hi havia tendresa ara pot haver-hi una cosa més agressiva, o una tristesa però més dura i més agressiva.

Això ja us passava en el disc anterior.

G.G.: Sí, segurament sí.

¿I Canvi de paradigma

G.G.: Si hagués de relacionar-la amb alguna cançó nostra anterior seria amb La cançó del soldadet, en el sentit que és un punt de vista privat d’una història col·lectiva. I en els dos casos el personatge o no hi participa o no hi voldria participar, però ho acaba fent. En aquest cas està més connectat amb el tema dels samplejos, amb la consciència de tradició, de pas del temps, que les coses pugen i baixen, com explica Janis Ian a Stars. I també la consciència que nosaltres formem part d’aquest fil, que un dia estàs amunt i un altre estaràs avall. Parlar d’un personatge que ha participat en un món en el qual el que ell tenia per aportar encaixava perfectament en els cànons i que, en el moment que aquests cànons han canviat, s’ha sentit desplaçat, no ha acabat d’entendre què estava passat i ha quedat més o menys oblidat. Si hi hagués algun tema seria, i això sí que és crisi dels 40 total, d’entendre que el pas del temps és perdre l’arrogància de la joventut. T’adones que és normal que la joventut visqui en cert presentisme pensant que és l’hòstia, i és saludable que sigui així, però arriba un moment que veus que ets un graó més en una història que no té tant a veure amb tu. És la metàfora del personatge que es queda desfasat.

Amb un ram de clamídies forma part d’aquesta estirp de cançons d’amor inquietant que heu fet.Amb un ram de clamídies

G.G.: Hi ha un joc que té a veure amb el concepte de la clamídia, que és important dins la cançó. Després hi ha una cosa que ha sigut una sorpresa amb el sampleig de la cançó Ràdio Capvespre de Maria Cinta. Com que estic utilitzant retalls, a vegades passen coses que no t’esperes, i en aquesta cançó en el diàleg hi ha un canvi de persona: passes d’un omniscient a una primera persona, i això genera una emoció. Podem teoritzar, però no és que nosaltres tinguem la clau definitiva d’interpretació del que està passant, perquè hi ha un element que també és una sorpresa per a nosaltres, que és que les dues coses apareguin juntes. Qui és la veu de la Maria Cinta en aquesta cançó? És el personatge d’aquesta parella que s’ha estat intercanviant malalties de transmissió sexual, suposo, però ho saben fins a un cert punt, i hi ha tota aquesta cosa tèrbola.

R.P.: L’altre dia et sentia descriure aquesta cançó com la història d’una parella clàssica...

G.G.: Deia convencional, que és un clixé.

R.P.: El clixé de la parella que se separa és molt actual però pessimista...

G.G.: ¿Vols dir que podrien haver acabat la cançó abraçats? Sí, hauria pogut acabar bé i acaba malament.