Manel Camp ve d’una època en què l’ensenyament musical només es podia fer en les coordenades de la música clàssica. "Per fer jazz només hi podies arribar escoltant discos a veure què feia un, què feia un altre... Per això m’agradava molt veure el Francesc Burrull, perquè ell tocava jazz però no l’havia estudiat, o el Tete Montoliu; eren músics brutals de jazz", recorda. Als Estats Units sí que hi havia sistemes pedagògics que anaven pel camí del jazz i la música moderna, i aquest model va esperonar Camp per renovar el sistema pedagògic a Catalunya. "Vaig començar a estudiar com eren els programes de Berklee, la universitat de Boston coneguda pels estudis de jazz i de música moderna, i a finals dels 70 vam començar a treballar a l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona per ensenyar el que no vaig poder estudiar. Sempre m’ha interessat molt la pedagogia en aquest aspecte: formar la gent, ajudar-la a trobar el seu llenguatge, posar eines al servei dels altres", diu Manel Camp.
Manel Camp, autoretrat d’un gegant de la música catalana
El músic manresà celebra el 75è aniversari amb dotze concerts diferents al llarg d’un any
BarcelonaManel Camp (Manresa, 1947) és un dels gegants de la música catalana. Compositor, arranjador i productor, pianista de jazz ben relacionat amb el món clàssic i amb la cultura popular, pioner del rock progressiu, col·laborador de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Marina Rossell, entre altres... i pedagog musical imprescindible per a moltes generacions des de la creació de l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona el 1978. Tots aquests vessants són presents a De Minorisa a Carst, un projecte que es desplega fins al maig del 2022 i que inclou dotze concerts diferents. És la manera com Manel Camp vol celebrar que l’any que ve farà 75 anys. Té molt "d’agraïment als companys de professió, al públic i a les institucions", diu. Artísticament és com contemplar un autoretrat polièdric. Va començar fa unes setmanes amb un concert de big band al Kursaal de Manresa, i entre les propostes n’hi ha dues que són "les cireretes": una nit dedicada als pianistes que es farà al febrer a L’Auditori de Barcelona i una altra amb "els grans de la cançó" al Kursaal el 24 d’abril.
"Els dotze concerts són molt especials i irrepetibles, muntats per a aquesta ocasió i comptant amb gent que estimo i que m’han ajudat a fer coses. Però aquests dos en concret encara són més especials –diu Camp–. Per una banda, hi reunim la pianística catalana: de Francesc Burrull, de qui vaig aprendre tant i gràcies al qual vaig entrar en la música moderna i la cançó, a Clara Peya i Marco Mezquida". I entre l'un i els altres, també pujaran a l’escenari pianistes com Ricard Miralles, Joan Albert Amargós, Albert Guinovart, Agustí Fernández, Kitflus, Ignasi Terraza, Elisabet Raspall... Molt més que un dream team. "Amb tothom que hi participa hi he tingut relació. o bé perquè hem tocat junts en un escenari o bé perquè hem estat en un centre educatiu fent classes o rebent-ne, o com a mestre i alumne", recorda Camp. Del concert sobre la cançó, només es pot avançar que la participació serà espectacular, com correspon a la trajectòria del músic manresà.
L’arc cronològic de De Minorisa a Carst va dels inicis amb el grup Fusioon, amb el qual va fer discos com Minorisa (1975), fins al futur, perquè Camp i el seu quartet de jazz treballen ara en Carst, un espectacle que estrenaran l’any que ve, "quan a Manresa es commemorin els 500 anys de l’estada de sant Ignasi de Loiola en una cova tornant de Montserrat i on representa que va escriure part dels Exercicis espirituals".
"En aquest Minorisa, a més de Fusioon hi ha incorporada Manresa. Vaig començar molt jove, als 12 o 13 anys, tocant amb el meu pare, després vaig continuar fent coses per la comarca i mai m’he deslligat de Manresa, ni ara que visc fora, a Mallorca. El meu pare assajava amb les orquestres a casa i jo amb 7 anys ja intentava reproduir al piano l’última melodia que havia sentit", explica. Després de Fusioon va venir la crida de Lluís Llach per treballar en el disc Viatge a Itaca. "I durant molts anys em vaig dedicar a preparar produccions discogràfiques. Van ser anys de dedicació a la cançó –detalla–. Ara puc dir amb perspectiva que on soc més feliç sempre és a l’escenari tocant, i hi ha un moment, a principis dels 80, que necessito tocar o fer coses més personals, i no només sortir a la part de darrere dels discos en lletra petita com a arranjador o productor musical. Aleshores vaig fer el disc Poesia secreta (1985), que va ser el tret de sortida d'una nova etapa de la meva carrera". Una carrera exemplar amb fites de tota mena, sobretot en el món jazzístic, i amb meravelles com un magnífic homenatge simfònic a Gershwin que també serà recordat en el projecte De Minorisa a Carst.