Manel, Txarango i La Troba Kung-Fú apleguen 60.000 persones a la platja del Bogatell

BarcelonaLes Festes de la Mercè van estrenar ahir a la platja del Bogatell un nou escenari musical batejat amb el nom de Mediterràniament. Tot estava preparat per fer realitat la postal mediterrània ideal, però aquest clima tan nostre, que tan aviat passa de la xafogor a la tempesta, no sempre està disposat a ser domesticat. El carrer n’està al cas, d’aquest caràcter indomable del cel, i ahir sovintejaven els paraigües entre el públic que, a quarts de deu del vespre, esperava que comencés el concert dels Manel, punt de partida d’una nit de música a la platja que completaven Txarango i La Troba Kung-Fú. “Fa pinta que no plourà. Estem d’enhorabona”, va dir el cantant dels Manel, Guillem Gisbert. I, efectivament, la pluja no va aparèixer durant la seva actuació.

Una de les paradoxes de la festa és que la inauguració del nou escenari va acollir l’últim concert de la gira que els Manel van començar el maig del 2013 al Primavera Sound, on van presentar oficialment el disc Atletes, baixin de l’escenari. Aquest comiat va posar punt final a setze mesos de concerts de tota mena, molts dels quals en festivals o en escenaris a l’aire lliure, un hàbitat que els Manel han après a dominar, sacrificant les virtuts de la proximitat dels teatres a canvi del bany de multituds. I ahir la multitud, 60.000 persones segons la Guàrdia Urbana, era especialment heterogènia, com correspon als concerts gratuïts.

Per començar, vagons atapeïts

Tot plegat va començar abans, a la línia groga del metro. Vagons atapeïts de gent molt jove. Bosses plenes de llaunes de cervesa. I tothom cap al Bogatell. Quan els Manel van tocar els primer acords d’ Al mar!, la gentada s’escampava per la sorra, pels laterals de ciment, fins i tot per la gespa del parc que hi ha damunt la ronda Litoral. Això sí, ningú a l’aigua.

Com acostuma a passar en els grans escenaris de la Mercè, el so no arribava prou bé, ni per potència ni per nitidesa, sobretot al lateral de la platja. Però era festa major i tocava passar una hora i mitja amb els Manel. L’inici del concert va ser relativament tranquil, amb peces del primer disc, com Dona estrangera, combinades amb les menys rítmiques de l’últim. I, de sobte, el públic va corejar de principi a fi La cançó del soldadet, punt d’inflexió inesperat que va portar el concert a una altra dimensió. Va venir, aleshores, una successió de hits, inclosa la versió de Common people de Pulp, que el públic va cantar amb intensitat. El camí cap a l’eufòria va tenir altres parades destacades, com ara Boomerang, i tot plegat es va enlairar en el bis. Primer amb Aniversari, un respir abans que els Manel i la gentada compartissin el ball estrany de Teresa Rampell i que, amb el grup ja fora d’escena, sonés pels altaveus Me llamas, de José Luis Perales, la cançó que els ha acompanyat durant la gira que va acabar ahir a la platja del Bogatell.

L'homenatge a Peret dels Txarango

Més corda té la gira dels Txarango, que segueixen endavant presentant les cançons de Som riu. Ahir van repartir joc entre aquest disc i el repertori del primer àlbum, com sempre buscant la complicitat del públic des del minut zero. Tot just havien tocat un parell de temes quan el cantant Alguer Miquel, infatigable, va fer el primer parlament. "Tenim la nit, la platja, la festa i les ganes de lluitar", va dir abans de dedicar El meu poble, i de fet tot el concert, a Peret. "Alegria i revetlla!", va cridar, i el públic va recordar amb una ovació la memòria del rei de la rumba. Com un riu que no s'atura, els Txarango van seguir repartint rumba i ritmes llatins i caribenys, buscant aire en les introduccions, gairebé totes amb tocs reivindicatius, com va passar al presentar Governant, que el cantant va introduir recordant "els indignats que van omplir les places".

El moment més encès va arribar amb Quan tot s'enlaira, on la tornada pop va ser cantada a cor que vols per la gent. "A Catalunya tenim molta feina per fer", va advertir Miquel enmig d'un discurs de contingut eminentment social sobre la recuperació de l'espai públic. Al final, i abans de donar pas a La Troba Kung-Fú, els Txarango es van acomiadar amb Volveremos i una crida: "Que no pari la festa!", que van enllaçar amb la fanfàrria de Benvinguts i amb la pau acústica de La dansa del vestit, que van cantar a mitges amb bona part del públic.

La Troba Kung-Fú juga en una altra lliga

Peret també va rebre l'homenatge de La Troba Kung-Fú en un concert d'una hora i mitja que va anar de més a molt més. Tenir davant 60.000 persones, la majoria molt joves, no va intimidar la banda de Joan Garriga, sinó que la va esperonar per oferir una genuïna actuació de festa major. Ja ho canta a A ballar: "Quan arriba la festa major / la gent surt de casa, / les botigues per fi tanquen / i tothom s'arriba a la plaça". En aquest cas a la platja del Bogatell, que pot arribar a representar per a la Mercè del futur el va significar la recta de l'Estadi per a la dels anys 80. En el primer terç, la Troba va confiar la connexió amb el públic a cançons com La Moreneta i El joglar, a denunciar la xenofòbia des del ball i a enaltir l'ofici de cantant. Amb Loco&Motora va establir el ritme de la nit i a partir de La cançó del lladre va venir una barbaritat: pràcticament una hora sense pausa en la terra dels mil ritmes. De la rumba –amb Muchacho remenant la guitarra de manera diabòlica– a la cúmbia, del dub a la sardana, de la ranxera a la balada de taverna. Tot alhora i tot ben combinat. Tot amanit amb un únic objectiu: deixar el públic sense alè.

Per exemple, el que va fer ahir La Troba Kung-Fú amb la cançó Volant demostra que juga en una altra lliga. La melodia de l'estrofa que comença amb el vers "m'enlairo com un pardal" anava i tornava amarada de dub, deixant espai a una evocació d'El setè cel de Sisa i enfilant-se a la màgia de la cúmbia per enllaçar-la amb Cumbia infierno i Sonajero de colores, i esquitxant tot plegat amb ecos ancestrals de la música popular llatinoamericana i catalana. El que habitualment faria un molt bon DJ amb els plats, ho va fer la Troba tocant sense treva.

A aquestes altures, el públic seguia ballant i deixant-se sorprendre per una emocionant celebració del concepte de festa major. També amb la reivindicació de l'ofici de cantar de La balada bandolera, que Joan Garriga va dedicar als músics que toquen al carrer i als bars, marmessors de l'esperit de la música popular. "Canta mariatxi, canta, / que la gent sempre vol més. / Canta mariatxi, canta, / que ja dormiren després". És a dir, música per a la gent en una nit que Joan Garriga va tancar amb el crit que millor va definir el que havia passat: "Visca la Mercè!", la festa on la La Troba Kung-Fú canta als carrers amb "roba estesa" i a la santalegria.