Les primeres 24 hores de la Mancomunitat

Barcelona“I posant dins la fredor obligada de la fórmula reglamentària tota la vibració, tots els anhels i esperances del nostre sentiment de pàtria, declaro constituïda la Mancomunitat de Catalunya”. Així acabava el discurs que Enric Prat de la Riba va fer un dilluns a la tarda, avui fa exactament cent anys. Era el 6 d’abril del 1914. Poques hores abans havia començat la primera sessió constitutiva de la Mancomunitat de Catalunya.

A les 12 del migdia, els diputats suspenien la sessió, i la reprenien mitja hora després per votar el nou president. Va ser escollit Enric Prat de la Riba per una àmplia majoria: 80 vots i 6 paperetes en blanc, les dels quatre lerrouxistes i dos més. A les cinc de la tarda un dels diputats declarava que esperava que la resta de regions imitessin Catalunya: “En aquests moments Catalunya està donant un gran exemple a les altres regions d’Espanya, les quals espera que voldran seguir-lo i imitar-lo per bé de totes la nacions”. Ningú ho faria. El decret de les mancomunitats, aprovat pel govern espanyol el desembre del 1913 era general, però només Catalunya el va reivindicar.

Una política espanyola hostil

Aquell 6 d’abril, Prat de la Riba va fer un discurs realista: “Des d’ara, des d’aquest moment, que gràcies a Déu hem pogut veure, Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat”. El president alertava que naixia limitat: “L’Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s’ha desensenyorit de res, no ha traspassat a la Mancomunitat cap de les funcions que congestionen l’administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res”. La premsa catalanista estava eufòrica. “Després de mitja centúria de propaganda autonomista i de moviment nacional, hem arribat a la primera realització de l’Ideal català”, deia l’editorial d’El Poble Català.

L’endemà la Mancomunitat prenia les primeres decisions. Un dels seus primers acords va ser demanar a Madrid substituir la llei de jurisdiccions, perquè era un insult al dret i a la justícia. Els diputats també van reivindicar que es posés fi a la Guerra del Marroc, un conflicte que “obligava la joventut a emigrar a terres llunyanes”. Es va votar homenatjar Pi Margall, amb l’edició completa de les seves obres, i es va reivindicar la construcció del ferrocarril del Noguera Pallaresa.

No havia estat fàcil arribar fins aquí. Des de principis del segle XX el problema català era una qüestió de primer ordre per a la política espanyola. Rovira i Virgili escriuria que la política madrilenya era “fortament hostil” a fer cap concessió a les aspiracions de Catalunya i, com que estaven segurs de no haver de tenir-li por, creien poder-la “bufetejar impunement”. El literat Ramón Pérez de Ayala amb les seves cròniques publicades a España Nueva de Madrid explicava com la llengua catalana semblava el soroll de “ la incontinencia del intestino bajo los efectos de un laxante ”. Antonio Zozaya, a El Liberal, deia que el català estava en via de desaparició, arraconat a les masies. La gestació de la Mancomunitat també va ser complexa: va sobreviure a la Setmana Tràgica i a més d’un daltabaix polític. Va tenir una vida breu, va desaparèixer amb el cop d’estat de Primo de Rivera del 1923. Molts dels seus projectes van quedar guardats en una carpeta. Altres projectes, però, han sobreviscut a dues dictadures i avui són el vaixell insígnia de la cultura, com la xarxa de biblioteques.