Les Mamzelles exploren el poliamor laboral

BarcelonaFa deu anys, Paula Ribó, Paula Malia i Bàrbara Mestanza eren tres estudiants de teatre pràcticament desconegudes i amb moltes ganes de menjar-se el món. “Ens vam enamorar el 2009 i el 2010 vam crear The Mamzelles”, explica Mestanza amb un cert aire nostàlgic. El vincle entre elles tres, sobre el qual han construït la companyia d’arts escèniques, va més enllà d’una simple amistat i dona unes quantes voltes de campana a qualsevol relació laboral convencional. “Som un matrimoni al qual li ha passat de tot -afirma Mestanza-. Ara estem en una fase de poliamor fantàstica en què tenim molta vida laboral separades”. La casualitat les ha fet coincidir totes tres a la cartellera teatral: Mestanza està a punt de portar Pocahontas i La mujer más fea del mundo a Madrid després d’estrenar-les a Barcelona; Malia està de gira per Catalunya amb La importància de ser Frank, i Ribó dirigeix El Chinabum a la Sala Barts i publicarà el llibre d'autoficció Vértigo (Círculo Barcelona) a finals de març.

El temps les ha allunyat d’aquella època en què van saltar a la fama gràcies, en bona part, a la campanya Envàs, on vas? per promoure el reciclatge. “Va ser un encàrrec i no ens penedim gens d’haver-lo fet. És cert que ens ha costat desenganxar-nos-en, perquè al principi tothom ens hi associava, però ha sigut qüestió de temps”, diu Malia. Aleshores tenien 22 anys i havien publicat el disc Que se desnude otra. Poc després va arribar Tótem, un àlbum “menys espontani”, amb què van “gaudir molt més” i que va precedir una etapa teatral (amb obres com F.A.M.Y.L.I.A. i Mafia ) que encara continua. “Tenim moltes cançons per a un tercer disc, però per fer-ho bé hauríem de parar màquines i ara la feina individual és molt bèstia”, assenyala Malia, i Ribó afegeix que també tenen “respecte i vertigen” per aquest tercer treball.

Precarietat i masclisme

Com la majoria d’artistes de la seva generació, la precarietat del sector les ha enganxat de ple. “He arribat a límits que no m’esperava -destaca Mestanza-. Moltes vegades tenia quatre euros al compte corrent i quedaven dues setmanes de mes. No hi ha cap artista que no hagi passat gana, i no pot ser que la necessitat de sobreviure ens robi el talent”. Malia explica que fa un temps combinava la interpretació amb la feina en una botiga per pura supervivència econòmica. “Costa gestionar-ho, perquè vols ser actriu i no pots viure’n. Molta gent entrava a la botiga, em reconeixia perquè havia sortit a Cites [la sèrie de TV3] i es quedava parada”, diu Malia, que carrega contra el concepte d’emergent perquè “amaga precarietat i fa 10 anys que ens diuen que ho som”.

També han viscut -i viuen- de primera mà el masclisme arrelat al sector. “Quan vam començar érem tres noies fent música i això generava sorpresa. Era com si fóssim unicorns”, recorda Ribó. En el món escènic, diuen, el problema rau en la dificultat d’identificar certes situacions masclistes. “Les coses petites costen de veure. Un dia havia de rodar una seqüència d’un enterrament i teòricament anava amb la cara neta. Em van citar a les sis del matí i em van tapar de maquillatge, mentre que els meus companys homes van arribar a les vuit. Per què la meva cara sense maquillar no està bé i la seva sí?”, lamenta Malia.

Ni la precarietat ni el masclisme, però, els han fet passar les ganes d’actuar. Combatives i entusiastes, afronten el desè any de la companyia amb una maleta plena de projectes. A l’estiu, Ribó i Mestanza estrenaran una coproducció feta en part a Nova York, i de cara a l’any vinent The Mamzelles es tornaran a reunir per portar a escena un nou espectacle.