Mamoru Hosoda, el príncep hereu de l’animació japonesa

BarcelonaAcabat de graduar a l’escola d’art, el japonès Mamoru Hosoda (Kamiichi, 1967) es va presentar a unes proves per entrar a l’estudi Ghibli, propietat del seu gran ídol, Hayao Miyazaki. Havia d’entregar dos quadres, però ell va enviar-ne 150. Tanmateix, el van rebutjar; el mateix Miyazaki li va escriure per demanar-li paciència. L’any 2000, amb 33 anys i molta experiència en animació televisiva, va arribar el seu moment: dirigir per a Ghibli El castell ambulant. Però encara era massa d’hora. “No estava preparat -explica-. El que em vaig trobar no era el que m’imaginava, i després d’haver suggerit un munt d’idees em van substituir per Miyazaki”.

Hosoda va retornar a la televisió amb la cua entre cames, però l’èxit de la sèrie La màgica Do-Re-Mi i de les seves col·laboracions amb la franquícia One Piece va tornar-li a obrir les portes del cinema. Va acabar firmant algunes de les millors pel·lícules animades de la dècada - La noia que saltava a través del temps, Summer wars, Wolf children - i va ser aclamat pels aficionats com el nou Miyazaki. Les comparacions no semblen exagerades veient Mirai, mi hermana pequeña, que divendres va arribar als cinemes, una delicada immersió en l’univers de la infància de la mà d’un nen de quatre anys, el Kun, un petit príncep de la casa destronat per l’arribada de la seva germana petita, la Mirai.

“Que un nen de quatre anys sigui el protagonista d’una pel·lícula no és habitual -explica Hosoda-. Una de les meves inspiracions és Víctor Erice, que és la raó per la qual vaig voler ser cineasta. Trenta anys després d’haver descobert El espíritu de la colmena segueixo aprenent coses noves cada vegada que veig la pel·lícula”.

Realisme i màgia, sempre junts

Per donar forma als menuts protagonistes de Mirai, mi hermana pequeña, Hosoda va prendre com a model els seus propis fills. “En les pel·lícules d’acció real és molt difícil que el protagonista sigui un nen de quatre anys, però amb l’animació tot és possible. Ara bé, has d’intentar plasmar amb la màxima fidelitat el seu món i la seva manera de ser, com camina i reparteix el pes del cos”. Aquest realisme conviu de manera natural amb la màgia, aquí representada per unes aparicions de la Mirai adulta i dels avantpassats del Kun: versions juvenils dels seus pares, avis, besavis... “Per al Kun, el problema és haver perdut l’amor de la seva mare -diu-. Però la solució no és recuperar-lo, perquè en realitat no l’ha perdut, sinó créixer i convertir-se en algú que, a més de rebre amor, també en dona. I això només ho aconsegueix a través de les històries dels seus familiars”.

En la filmografia de Hosoda les pel·lícules intimistes com Mirai, mi hermana pequeña s’alternen amb d’altres de més acció com El nen i la bèstia i Summer wars. “Canviar de xip és molt saludable -assegura-. Però no és com Howard Hawks, que deia: «Una per a l’estudi i una per a mi». Jo les faig totes pensant en el públic”. En tot el seu cinema està present el contrast entre tradició i modernitat tan marcat de la societat japonesa, tot i que ell defensa que “el Japó no és tan tradicional” com tothom creu. “A la meva pel·lícula el pare es queda a casa mentre la dona surt a treballar, i no és una fantasia, és part de la realitat actual del Japó, tot i que fa unes dècades era impossible. Jo volia reflectir aquests canvis, també a través de l’arquitectura de la casa, que uneix modernitat i un jardí tradicional i misteriós”.