Malú troba l’amor en la bombolla del Palau Sant Jordi

BarcelonaBen puntual va aparèixer Malú al Palau Sant Jordi per oferir el concert que estava programat per a l’1 de novembre, però que va haver d’ajornar a causa d’una lesió al turmell. Els motius aquàtics que acompanyen el disc Oxígeno van ocupar les pantalles just abans que la cantant madrilenya interpretés una de les cançons noves, Lejos de ti. Rotunditat baladística per començar, amb solo de guitarra elèctrica i bombo insistent inclosos. I també amb teleprompter a peu d’escenari per si s’oblidava d’alguna lletra. Val a dir que pràcticament ni el va mirar. Sí que va mirar la gent del públic quan els va agrair haver “aguantat el canvi de data” i sobretot quan els va adreçar un consell: “Això és una bombolla. Canteu, balleu, feu el que vulgueu, sigueu lliures en aquesta bombolla, que després ja sortirem al món real”. A partir d’aquí, més de dues hores en una bombolla dins la qual es movia aparentment recuperada de la lesió, fins i tot saltant a la passarel·la que comunicava l’escenari amb una mena de quadrilàter entre el públic. Allà va ser on va buscar el recolliment necessari per cantar peces com Todos los secretos i Llueve alegría, el tema dedicat al seu oncle Paco de Lucía.

La Malú d’ Oxígeno ha buscat un equipatge més llatí en el sentit caribeny, i amb menys guitarres, al costat del productor Julio Reyes, habitual en treballs de Marc Anthony i Ricky Martin. Amb tot, el directe manté el to de la gira de fa dos anys, tot i el color de la trompeta a Contradicción i el ritme d’Invisible. Poques ganes, doncs, de fer efectiu el tímid pas que semblava anunciar Oxígeno. També és cert que situar No voy a cambiar al final del xou desprèn la flaire d’una declaració d’intencions. En directe manen els mitjos temps que s’inflamen en crescendos, el pop ara tirant a flamenc, ara italianitzat, i sobretot el combat entre la veu i un aparell instrumental que deixa poc aire per respirar, com si fos una condició sine qua non que tots els instruments hagin de sonar alhora i a un volum altíssim.

La millor Malú és la que no necessita cantar com si tingués por que algú li robi l’aire; també la que deixa que sigui el públic qui gestioni les tornades de Caos i Quiero (aquesta amb un final més soul). I, esclar, la que dialoga amb el piano i pot afegir diferents matisos emocionals a la interpretació, com va passar en un bloc acústic en què Oye i Devuélveme la vida van mostrar una Malú més inspirada comunicant tempestes i vulnerabilitats. Després, Toda va capgirar l’estat d’ànim: tocava tornar a l’èpica per encarar la part final, rematada en un bis en què el públic, entregadíssim, va premiar Aprendiz, Blanco y negro i Como una flor amb crits de “T’estimem”.