Malson abans de Nadal: arriba l'allau de cinema nadalenc

BarcelonaLa bola de neu del cinema nadalenc s'està fent gran, tant que podríem començar a parlar d'una allau. Segons la base de dades Internet Movie Database (IMDB), durant el 2021, però especialment en les últimes setmanes de l'any, s'hauran estrenat més de 200 pel·lícules amb la paraula Nadal al títol, i això no inclou moltes pel·lícules igual de nadalenques però amb títols menys evidents com ¡Qué duro es el amor!, David y los elfos o Single all the way (Soltero en Navidad en versió espanyola). La xifra sorprèn però encara més la progressió, ja que fa una dècada amb prou feines es feien 50 títols per any. Per què s'ha multiplicat per quatre la producció d'aquest subgènere? La resposta és evident: tenen un públic, i cada vegada més.

La majoria d'aquestes pel·lícules no es veuran als cinemes, però. De fet, la cartellera només conté quatre títols inequívocament nadalencs: Noche de paz: una canción para el mundo (sobre la creació de la nadala Santa nit), la negríssima Silent night i dues comèdies familiars espanyoles, Tengamos la fiesta en paz i El refugio. La resta de títols són a les plataformes –principalment a Netflix– i als canals per cable nord-americans. Va ser precisament en un d'aquests canals, Hallmark, orientat a la programació familiar, on es va gestar el fenomen del cinema nadalenc quan fa dotze anys van crear el bloc de programació nadalenca Countdown to Christmas, que no ha parat de créixer en extensió i continguts: el 2021 va arrancar el 22 d'octubre i estrenarà 41 pel·lícules originals. I no és un cas excepcional: Lifetime, el canal rival de Hallmark, n'ha produït 35 aquest any, el seu rècord històric.

Com pot un canal per cable produir tantes pel·lícules? Perquè són barates. Com explicava el 2018 un reportatge de Cosmopolitan sobre el negoci del cinema nadalenc, el pressupost d'una pel·lícula de Hallmark es mou entre els 2 i els 5 milions de dòlars en funció del caixet del repartiment principal, que solen ser noms desconeguts o estrelles de la televisió en hores baixes. Es filmen en només 15 dies de jornades maratonianes en què no s'hi val repetir molt les preses i normalment es roden a l'estiu, de manera que els actors suen de valent sota els abrics, i la neu que es veu és sempre artificial. Moltes vegades, de fet, el so directe no es pot fer servir per culpa dels motors de les màquines de neu i els diàlegs s'acaben de gravar a l'estudi.

La qualitat, inevitablement, se'n ressent, i en comptes d'excel·lència narrativa hi ha la familiaritat, una fórmula estandarditzada de comèdia amable i romanticisme sense arestes i buidat de qualsevol element atrevit. Sempre hi trobem gent guapa que somriu per damunt de les seves possibilitats, nens entremaliats però adorables i avis entranyables que donen savis consells. L'homogeneïtat d'aquestes pel·lícules pot arribar a nivells esgarrifosos: un usuari de Letterbox va recollir en un llistat 195 pòsters de pel·lícules nadalenques amb parelles blanques i heterosexuals vestides de verd i vermell. De fet, la crítica més habitual que es fa al gènere als Estats Units no té a veure amb la seva qualitat sinó amb la falta de diversitat ètnica de les pel·lícules, que en els últims anys s'està corregint a còpia d'incorporar intèrprets negres i asiàtics. Les relacions entre persones del mateix sexe, en canvi, segueixen sent una raresa.

Netflix, el Pare Noel de l''streaming'

Sempre atent al gust popular, Netflix es va adonar ràpidament de la passió del públic per les històries nadalenques i ha fet del gènere un dels seus grans nínxols. Només aquest any estrena una dotzena de títols que no són cintes petites i rodades a correcuita com les de Hallmark o Lifetime, sinó produccions més ambicioses amb algun intèrpret de prestigi (Maggie Smith i John Cleese) i protagonistes amb certa fama com Brooke Shields i Cary Elwes a Un castillo por Navidad o Vanessa Hudgens a Requetecambio de princesa, inevitable seqüela de Cambio de princesas i (Re)cambio de princesas, on l'actriu es guanya el sou interpretant ella mateixa les tres princeses protagonistes. La presència de membres de monarquies europees imaginàries i la de periodistes tafaners és gairebé una constant des del 2017, quan l'èxit a la plataforma –i també a les xarxes– d'Un príncipe de Navidad va instaurar com a norma la inversemblança i el camp com a valors absoluts d'un subgènere sense por al ridícul.

I, tanmateix, un dels primers continguts nadalencs de Netflix va ser l'ultracool A very Murray Christmas, l'especial nadalenc encarregat a Sofia Coppola amb Bill Murray com a estrella absoluta i cameos de George Clooney, Chris Rock i Miley Cyrus. Les crítiques van ser bones, però l'experiment no va tenir continuïtat. Més profitosa devia ser la jugada de Cròniques de Nadal, la comèdia del 2008 amb Kurt Russell fent de Santa Claus que va tenir més de 20 milions de visionats en la seva estrena; la seqüela que va arribar l'any passat –novament amb Russell– també va ser un èxit a la plataforma amb, segons Nielsen, 1.500 milions de minuts visionats durant la primera setmana.

Hi ha un públic nombrós que gaudeix amb un cinema que ofereix predictibilitat i confort en temps d'incertesa i angoixa. Per això mateix, quan no troben el que esperen el rebuig és visceral i només cal fer una cerca ràpida a xarxes per tastar la indignació de pares i mares al descobrir que David y los elfos (Netflix) revela als nens que el Pare Noel i el ratolí Pérez són un invent dels pares. “Després ho intenten arreglar, sí, però els nens segur que et pregunten si allò és veritat”, es queixa una usuària de Twitter. L'anècdota, tanmateix, serveix per il·lustrar que el cinema nadalenc ja no és només per veure en família durant les festes, sinó que el seu públic s'ha diversificat i inclou molts joves adults que se senten atrets pel seu artifici autoconscient. En una època escassa de musicals, les pel·lícules nadalenques s'han convertit en un dels pocs refugis cinematogràfics del kitsch.