De Mallarmé a Victor Hugo
Director de la Filmoteca De CatalunyaEn sentit contrari a l’afortunada metàfora amb què Joaquim Jordà va definir l’Escola de Barcelona, Vicente Aranda va evolucionar de Mallarmé a Victor Hugo; de la poètica de Fata Morgana destinada a driblar la censura franquista a adaptacions literàries més canòniques i realistes que, ja en democràcia, havien esvaït qualsevol alè experimental. El cineasta barceloní sentia una especial debilitat per les novel·les de Juan Marsé -sense que l’escriptor s’entusiasmés mai pels resultats- però també va estendre la seva biblioteca d’adaptacions a textos de Manolo Vázquez Montalbán, Luis Martín-Santos, Antonio Gala i icones universals com Carmen i Tirant lo Blanc.
En aquest trànsit de la literatura a la pantalla, fantasmes eròtics amb el rostre de diverses actrius van encarnar canvis de sexe i passions turques, gelosia o crims passionals, com el d’Amantes, la seva obra mestra amb rivets criminals, un altre dels grans horitzons del director d’ El Lute o Si te dicen que caí. També se sentia còmode amb el cinema d’època, ja fos l’Edat Mitjana o el franquisme i, quan va explorar el període de la Guerra Civil, va ser per insuflar l’esperit anarquista, i femení, a Libertarias, un vell projecte cobejat durant molts anys.
Com Truffaut o com Chabrol en el context de la Nouvelle Vague, Aranda havia arrancat la seva carrera sota el paraigua de l’avantguarda per evolucionar ràpidament a un classicisme en què, malgrat els seus orígens literaris, sempre s’hi reconeixia la seva signatura autoral; uns trets personals reivindicats per les crítiques, sempre elogioses però també justes, del seu gran amic José Luis Guarner. Als platós, Aranda tenia altres còmplices fidels, com els productors Carles Duran o Andrés Vicente Gómez, el compositor José Nieto o un ventall d’actors que anaven d’Imanol Arias a Jorge Sanz, d’Ana Belén a la insubstituïble Victoria Abril, la seva musa.
El Vicente Aranda que jo vaig tractar sempre va ser cordial, escèptic sobre la seva obra i poc propens a teoritzar-la, però molt segur de la solidesa narrativa i dramatúrgica d’uns films que, només en els darrers anys de la seva prolífica carrera, van donar símptomes de declivi. Cinquanta anys després de l’estrena de Fata Morgana - el tret de sortida de l’Escola de Barcelona-, les seves pel·lícules formen part del nostre imaginari cinematogràfic per damunt de les novel·les que les van inspirar. La mirada que hi havia al darrere no era la de l’altre, com deia el títol d’un dels seus darrers films. Tenia la seva personalitat.
