Maleïda nostàlgia del dia després

Trampes de difícil sortida i altres paranys d'un món feliç

Vaig acabar el 2011 començant El dia abans de la felicitat , i vaig començar el 2012 acabant la novel·la d'Erri de Luca, editada per Bromera. Llegir De Luca té un no sé què reconfortant: una sensació que s'agraeix entre tantes incerteses. "A les trampes és difícil entrar-hi però per sortir-ne has de suar", hi trobem a la primera pàgina. Les lliçons de vida s'acumulen en aquest Nàpols de la postguerra vist per un jove orfe i pel seu tutor, Don Gaetano, un bon home que parla del dia abans de la felicitat com si, en efecte, la felicitat existís i hagués de trucar a la porta demà mateix.

Per al narrador, hi ha un dia abans de saber que va tenir un pare, de sentir-lo anomenar. A partir d'aleshores mira els adults sota l'estranya possibilitat que algun d'ells sigui el paio que el va engendrar. I s'adona de quantes vegades es pronuncia la paraula pare: de la pàtria, de la física moderna, de l'Església.

Cada biografia (la teva, la meva, la del veí de dalt) és plena de dies abans de. I no sempre el després és millor. Amb la felicitat, sovint descobrim que la teníem a tocar quan la perdem. El dia abans de la trucada que ens trenca la vida no som gens conscients de ser feliços. Quan ja tenim la vida esmicolada, entenem que la felicitat era allò. O que no se n'apartava gaire. Vet aquí, potser, la trampa de la felicitat: que només és retrospectiva. (I una altra cosa, prou consoladora dintre de la desgràcia: la felicitat està sobrevalorada).

Al cap de deu anys d'ofici, les novel·les s'escriuen soles

N'hi ha que enllesteixen una novel·la en menys temps del que trigo jo a omplir aquesta pàgina. És el cas de Jordi Folck, guanyador de l'últim premi Folch i Torres amb l'obra Llibre d'encanteris de la vella Taràndula . "La vaig escriure en una setmana. L'any passat vaig escriure quatre novel·les i cadascuna en una setmana", va declarar l'autor amb la cara ben alta. Segons ell, tanta rapidesa té una explicació: "De miracles, res. L'ofici s'assoleix al cap de deu anys". Superada la primera dècada, es veu que tot fa baixada i que les novel·les s'escriuen soles.

No sé què em sorprèn més: que l'amic Folck fabriqui les novel·les infantils a un ritme d'una per setmana, o que gosi presumir-ne davant d'un micròfon. Diria que aquesta confessió més aviat contribueix a reforçar els prejudicis cap a un gènere que no va precisament sobrat de prestigi. Però no em feu gaire cas: estic carregada de manies. I dec ser lenta de mena, això també.

Polir l'anglès, llegir els clàssics, complir els propòsits (o no)

Estrenar calendari és com obrir un document en blanc a l'ordinador: potser no hi escriurem la novel·la de la nostra vida. Però potser sí.

Fer-se una llista de bons propòsits per a l'any nou no és necessàriament un ritual inútil. És probable que continuem gastant un anglès macarrònic, però si ens proposem objectius assumibles, podem arribar a complir-los i tot. I almenys haurem dedicat una estona a establir les pròpies prioritats, un exercici que els manuals d'autoajuda segur que troben la mar de recomanable per assolir l'autoconeixement i el creixement interior i bla bla bla.

El llibre El mètode checklist (Labutxaca), de Natàlia Foguet i Martina Ros, conté 142 llistes que, en teoria, aporten solucions als problemes del dia a dia. Mira que bé. Però, perepunyetes com sóc, no tinc clar que sigui ni gaire pràctic ni gaire acurat. A la pàgina 264 s'hi reprodueixen els deu manaments de l'escriptor segons un tal Stephane Vicenczy. Juraria que es refereixen a l'hongarès Stephen Vizinczey, tot i que amb prou feines encerten alguna lletra del nom i del cognom. Ai, que això de fer llibres en una setmana s'està posant de moda.