La maledicció de 'Dune': un camí tortuós de la literatura al cinema

Barcelona“Això és només el principi” és l'últim que se sent a la nova Dune dirigida per Denis Villeneuve. El sentit de la frase és doble: al·ludeix a tot el que Paul Atreides està a punt de descobrir sobre la civilització dels Fremen, els habitants del món que l'emperador ha cedit a la Casa Atreides per gestionar l'extracció de l'espècia, el recurs natural més preuat de l'univers; però també parla de la naturalesa incompleta de la pel·lícula, ja que la Dune que arriba divendres als cinemes és només la primera part d'un díptic amb què Villeneuve vol adaptar l'emblemàtica novel·la de Frank Herbert (1920-1986). La paraula clau és vol, perquè no està gens clar si Villeneuve podrà rodar la segona part de la pel·lícula: la incertesa pandèmica manté la taquilla cinematogràfica mundial en nivells molt inferiors als d'abans del covid i Warner, l'estudi responsable de Dune, s'espera a veure els resultats de la primera part abans de donar llum verda a la continuació. Tot i les crítiques entusiastes de la premsa internacional en la presentació del film a Venècia, el projecte podria quedar avortat si el públic no respon a la crida del blockbuster.

La ironia és que l'estudi és el primer a torpedinar la taquilla del film estrenant Dune simultàniament en cinemes i HBO Max, una decisió que condicionarà el funcionament del film als territoris on la plataforma ja està en marxa –a l'estat espanyol no arribarà fins al 26 d'octubre– però també a nivell global, ja que circularan còpies pirates d'alta qualitat des del primer dia d'exhibició. Villeneuve ho sap i quan es va anunciar la notícia va carregar obertament contra AT&T, el gegant tecnològic propietari de Warner, per “sacrificar les estrenes de Warner del 2021 en un intent desesperat d'atreure l'atenció del públic” cap a la plataforma. I durant la promoció no ha deixat de subratllar la necessitat de completar la història amb una segona part en un intent de traslladar a l'estudi la pressió dels fans.

De Jodorowsky a Lynch

No és la primera vegada que es complica el viatge a la pantalla del llibre, tortuós i ple d'obstacles des que el 1971 el productor Arthur P. Jacobs va comprar-ne els drets. Jacobs va morir el 1973 abans de poder engegar una adaptació que hauria dirigit David Lean. Els drets van acabar en les mans d'uns productors francesos que van tenir l'atrevida idea d'oferir-li el projecte a Alejandro Jodorowsky, aleshores director de pel·lícules tan extremes i surrealistes com El topo i La montaña sagrada.

La història d'aquella adaptació frustrada és tan increïble que s'explica amb pèls i senyals al documental Jodorowsky's Dune: el director volia rodar un film de més de 10 hores amb música original de Pink Floyd i un repartiment format per Mick Jagger, Orson Welles, David Carradine, Salvador Dalí i el mateix fill de Jodorowsky com a Paul Atreides. Amb dos milions de pressupost gastats abans de rodar un sol pla, el projecte es va cancel·lar però alguns dels implicats (el guionista Dan O'Bannon, l'il·lustrador H.R. Giger i el dibuixant Moebius) van reciclar-ne idees en una pel·lícula del 1979 anomenada... Alien.

L'altre beneficiat de la desfeta va ser el productor Dino De Laurentiis, que després dels dos intents frustrats va aconseguir els drets del llibre a preu de saldo i va produir entre el 1981 i el 1984 la primera adaptació al cinema de Dune amb un jove David Lynch com a director. Tanmateix, Lynch encara parla de l'experiència com “un malson” i “el gran fracàs” de la seva carrera. Ell volia dividir l'adaptació en dues pel·lícules, com Villeneuve, però va haver d'encabir tota la història en dues hores. Tot i un rodatge traumàtic a Mèxic i uns efectes especials més precaris de l'esperat, la Dune de Lynch és un triomf estètic i una pel·lícula de culte que ni públic ni crítica van apreciar en el seu moment. Potser per això els projectes d'adaptar Dune van continuar sorgint i morint durant dècades i només se'n van fer realitat dos: les sèries de Sci-Fi Channel Dune i Children of Dune, que es van endur alguns Emmy però no van convèncer els fans.

Un llibre profètic

A diferència del seu convuls historial d'adaptacions audiovisuals, la creació literària de l'univers de Dune va ser bastant més plàcida. Segons Herbert, la història va néixer quan era periodista i van encarregar-li un reportatge sobre el projecte d'aturar l'avanç de la sorra de les platges d'Oregon plantant canyís importat d'Europa. L'article no es va arribar a publicar, però a Herbert va impactar-li el paisatge desèrtic de les dunes i va començar a imaginar un relat sobre la transformació d'un ecosistema. La novel·la es va publicar primer per entregues en una revista i el 1965 en forma de llibre, i va guanyar alguns dels guardons més importants de la ciència-ficció, els premis Hugo i Nebula. Dune segueix el viatge de Paul Atreides, hereu de la Casa Atreides del planeta Caladan, fins a convertir-se en messies del poble Fremen del planeta Dune, enclavament estratègic de l'imperi estel·lar perquè allà s'hi produeix una substància necessària per al viatge interplanetari, l'espècia, que cobegen els Harkonen, enemics de la Casa Atreides aliats amb l'emperador per destruir-la.

El més curiós d'aquesta història sobre grans potències lluitant pel control d'un combustible en una regió desèrtica habitada per guerrillers fanàtics que fan la guerra santa als invasors és que va ser escrita a principis dels 60, molt abans que la crisi del petroli i les guerres de l'Iraq i l'Afganistan convertissin l'Orient Mitjà en la zona més calenta del taulell geopolític. Però el que va convertir la novel·la en un clàssic de la ciència-ficció és que va ser una de les primeres del gènere a incorporar massivament elements de la fantasia èpica i del model narratiu descrit per Joseph Campbell a El viatge de l'heroi. Dune és ciència-ficció, però amarada de mitologia, aventura i acció a l'estil d'El senyor dels anells. De fet, Herbert la va concebre també com una trilogia que completaven El messies de Dune i Els fills de Dune. Però l'èxit va animar l'autor a allargar la història amb tres novel·les més: Déu emperador de Dune, Heretges de Dune i Casa capitular Dune. I després de la seva mort el 1986, encara arribarien incomptables preqüeles i seqüeles escrites per Kevin J. Anderson i el fill de l'autor, Brian Herbert.

El ric univers literari de Dune –completat amb jocs de taula, videojocs i adaptacions al còmic– és un dels motius pels quals Warner es va llançar a finançar el projecte amb l'esperança de forjar una franquícia transmèdia. De fet, ja s'està produint una sèrie televisiva per a HBO Max, Dune: the sisterhood, que posarà el focus en la germandat de les Bene Gesserit, el misteriós orde de dones amb poders místics que intriguen a l'ombra de les Grans Cases i l'Imperi. I el mateix Villeneuve ha deixat caure que li agradaria adaptar la segona novel·la de la saga, El messies de Dune, per tancar l'arc argumental de Paul Atreides, interpretat per Timothée Chalamet al film. Però el futur de la franquícia està en mans del públic; si les sales no s'omplen, és possible que Warner guardi els projectes de futur al calaix i afegeixi un nou capítol de frustració a la història d'una saga que sembla maleïda.

____________________

Compra aquest llibre  

Fes clic aquí per adquirir Dune a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.