Brussel·les“Tot en la meva obra neix del sentiment de certesa que formem part, de fet, d’un univers enigmàtic”. Ho va dir el pintor surrealista belga René Magritte per explicar les seves pintures. Algú que sempre va jugar amb les paraules i les imatges, una incògnita per a molts dels que observaven la seva obra. Avui fa 50 anys que l’artista va morir i Bèlgica commemora l’obra d’un dels seus artistes més universals i aclamats.
René Magritte va néixer el 1898 a la localitat de Lessines, a gairebé 60 km de Brussel·les. Durant tota la seva vida el va perseguir l’angoixa del suïcidi de la seva mare, ofegada en un riu. Per això, Magritte, a diferència de molts dels seus coetanis surrealistes, mai va estar interessat en la psicoanàlisi. La ment i les seves males jugades no eren per analitzar-les ni reproduir-les en la pintura. Amb 15 anys va conèixer Georgette Berger, l’amor de la seva vida, dona i musa: mai en va pintar cap altra.
Després de la Primera Guerra Mundial es va instal·lar a Brussel·les, on va estudiar en la prestigiosa Acadèmia de Belles Arts, al centre de la capital. Inspirat per l’art d’entreguerres, va començar amb l’impressionisme i el cubisme, però el 1924 va descobrir l’obra Cançó d’amor de Giorgio de Chirico, que li va provocar el canvi de la seva vida. Magritte l’adorava perquè “va ser el primer pintor en fer parlar la pintura de coses que no fossin pintura”, diria. Aquest canvi profund el portaria a marxar a París el 1927, on va assistir a les reunions dels surrealistes liderats pel polèmic André Breton, de caràcter fort, que sempre va tenir una relació peculiar amb Magritte (i també amb el català Joan Miró). En els seus contactes amb els surrealistes va conèixer un jove Salvador Dalí, a qui visitaria a Cadaqués, Max Ernst i el poeta Paul Éluard, llavors marit de Gala.
El Crac del 29 i l’inici de les turbulències econòmiques van forçar Magritte a tornar a Brussel·les, des d’on va liderar el surrealisme al país, juntament amb Paul Nougé, pintor, científic i fundador del Partit Comunista de Bèlgica. Va ser llavors quan Magritte va poder pintar fent allò que més li agradava: explicar històries. Però no de qualsevol manera, sinó a través de la creació d’enigmes filosòfics, matemàtics, jocs intel·lectuals, interacció amb la poesia i reflexió. Magritte no pensava quadres, “pensava imatges”, va assegurar una vegada.
L’art de reinterpretar la realitat
L’art de reinterpretar la realitat Magritte, al seu cèlebre Ceci ce n’est pas une pipe (Això no és una pipa), a través de la paraula nega l’existència de l’objecte reproduït. Tot i que sigui la pintura d’una pipa, no és l’objecte real. “La principal lliçó de Magritte és la necessitat de qüestionar-se les coses, la llibertat per reinterpretar permanentment la realitat”, explica el director del Museu Magritte de Brussel·les, Michel Draguet. Amb tot, el pintor belga és considerat molt més que un pintor surrealista, ja que “tot i tenir punts en comú amb el moviment al principi, desenvoluparia un estil molt propi, basat en la filosofia i els enigmes”, explica l’expert Didier Ottinger en un assaig sobre Magritte. La seva forta amistat amb el filòsof Michel Foucault alimentaria també la seva obra. Al pintor li agradava provocar sorpresa, perquè l’espectador còmode i autocomplaent canviés de parer, com en l’obra L’assassí amenaçat, en què l’atacant és la víctima.
No menys famosa és la representació que Magritte fa de la poma, un objecte que ha aconseguit tenir “la seva pròpia identitat”, defensen des del museu consagrat a l’artista, perquè crea “poesia a través d’un objecte”. La fruita, molt present en els seus quadres, és un símbol de la religió a través de la importància que es dona a la Bíblia. A la poma també l’ha perseguit la llegenda al llarg dels anys. Els rumors en el món musical apunten que l’exbeatle Paul McCartney (gran apassionat de l’obra del mestre belga) va anomenar la discogràfica del grup Apple en honor a Magritte.
A El fill de l’home també hi ha present el cel de Bèlgica, envoltat de boira grisa. Els colors del cel sovint associats a Bèlgica són una altra de les obsessions del pintor. També els núvols, en una sèrie en què els pinta de tota mena (grisos, blancs, petits o grans), però fàcilment distingibles d’un cel molt canviant, característic del país, on en un mateix dia poden confluir gairebé les quatres estacions. Precisament aquest ús de sèries i repeticions de quadres provocaria les crítiques dels surrealistes més puristes, que lamentaven que la pintura es concebés com una sèrie de quadres iguals, com passava amb el pop art d’Andy Warhol. Amb tot, a René Magritte les crítiques no li preocupaven gaire, sempre va mostrar les diferències que separaven el surrealisme belga del francès.
Un miler d’obres de llegat
Un miler d’obres de llegat Durant la seva última etapa va lluir arreu del món, però va ser especialment als Estats Units on es va catapultar internacionalment, cosa que el va fer gaudir d’un reconeixement considerable. Amb 69 anys, va morir de càncer a Brussel·les un 15 d’agost, deixant una trajectòria de 1.000 obres. Bèlgica s’ha abocat durant tot l’any a retre homenatge a l’obra del pintor. El 2017 és l’Any Magritte, i a les passejades surrealistes en què es visiten els llocs on va viure i els indrets que va conèixer el pintor -com un restaurant d’art nouveau al centre de Brussel·les on encara es juga a escacs cada matí, com en l’època de Magritte- s’hi sumarà una exposició a l’Atomium a partir del 21 de setembre i durant tot un any. El monument símbol de l’Exposició Universal del 1958, que va acollir la capital belga, i que representa un àtom de ferro ampliat 165.000 milions de vegades i símbol de la Bèlgica moderna, exposarà una mostra de les obres del pintor en 3D i mida real. També el poble costaner de Knokke-Heist analitza la relació del pintor i el mar del Nord que tantes vegades va pintar en una mostra que ja es pot visitar.
El Museu Magritte, situat al centre de Brussel·les, també ampliarà la seva col·lecció permanent a l’octubre amb motiu del 50è aniversari de la mort de l’artista. Però la perla de l’any serà el símbol del país: la cervesa. El Museu Magritte s’ha associat amb Brasseria de la Senne -una empresa local que fabrica la beguda de forma artesanal- per vendre a partir del setembre una cervesa exclusiva dedicada al geni surrealista, d’edició limitada. Els seus creadors prometen que seran fidels als colors que més agradaven a Magritte, així com “al gust” que inspiraven les seves imatges. Tindrà gust de poma? De moment, com li agradava al pintor, això encara és un enigma.
Cinc noms imprescindibles del surrealisme
ANDRÉ BRETON
L’autor de novel·les com Nadja i llibres de poemes com Pleine marge va ser un dels principals teòrics del surrealisme a partir del manifest del 1924. Es fonamentava en la lliure associació que permetia fer aflorar aspectes ocults de la ment humana. Arran del seu dogmatisme, sovint intransigent, se’l va titllar de papa del surrealisme.
JOAN MIRÓ
Tot i que la primera etapa de la seva obra va estar influïda pel fauvisme i l’expressionisme, Miró va acabar desenvolupant als anys 20 un estil pictòric d’una gran singularitat que es regeix pel seu propi codi de símbols i colors. En un primer moment va acceptar els principis de l’estètica surrealista, però no va trigar a distanciar-se’n.
SALVADOR DALÍ
El període surrealista de Dalí -un dels més fructífers de la seva carrera- es va nodrir dels somnis i del mètode paranoicocrític. “Jo soc divinament tocat de l’ala”, escrivia al poeta Carles Fages de Climent en plena consolidació internacional. El 1936 Breton el va expulsar del seu cercle surrealista per afinitat amb el feixisme.
LUIS BUÑUEL
A Un chien andalou (1929), fent equip amb Dalí com a guionista, Buñuel es va comprometre amb l’imatgeria surrealista. Més endavant va continuar apel·lant als elements onírics -divertits, absurds i pertorbadors- en pel·lícules com El ángel exterminador (1962), Simón del desierto (1964) i El discret encant de la burgesia (1972).
LEONORA CARRINGTON
La rebel·lió i iconoclàstia associada als surrealistes va acompanyar Leonora Carrington de ben jove: va ser expulsada de dues escoles i es va enfrontar amb la família per poder dedicar-se a la pintura. El seu estil està influït pel realisme màgic, l’alquímia i els símbols, sovint d’arrel autobiogràfica, en ambients nocturns i inquietants.