La màgia del jaguar enlluerna 'Luzia', el nou espectacle del Cirque du Soleil

'Luzia'

Gran Carpa del Cirque du Soleil a l'Hospitalet de Llobregat. Fins al 15 de maig

Un dels moments més màgics del nou espectacle del Cirque du Soleil, Luzia, el protagonitza un jaguar, el nahual (company inseparable) dels sacerdots i bruixots de la cultura mexicana. Sí, un jaguar. Una gran titella sorgida de la mà del titellaire Max Humphries. No és l’única. Hi ha un cavall enorme, insectes varis i cactus vivents. El jaguar beu aigua del cenote on se submergeix l'artista Jérôme Sordillon, que li acaricia el cap. És el final d’un número de corretges aèries de gran plasticitat i dinamisme en aquest brillant espectacle inspirat en les tradicions mexicanes, en particular les del Yucatán. Un espectacle que ha dirigit el pallasso, dramaturg i home de teatre Daniele Finzi Pasca, responsable d’aquell preciós i poètic Corteo del Cirque du Soleil vist a Barcelona el 2012 i avesat en grans esdeveniments com les cerimònies dels Jocs Olímpics de Sotxi.

N’hi ha d’altres, és clar, de moments màgics, com el vol de la papallona monarca amb ales de seda de sis metres que cada any baixa del Canadà a Mèxic, o el cant a cappella de Majo Cornejo, en un espectacle en què l’aigua té gran protagonisme. De fet, és el primer cop que el Cirque du Soleil fa servir la pluja en una producció itinerant. I com funciona! Ja sigui en una reinvenció d’una entrada clàssica de pallasso o en les espectaculars figures tridimensionals d’una cortina d’aigua mantinguda a 27 graus per al benestar dels artistes.

La complicitat del públic

A Luzia es nota la bona mà del director en la composició dels quadres escènics, en les transicions, en el treball dels ocells quetzals, en la teatralitat del número final de la cantina, i en general en una posada en escena molt visual que busca i troba la complicitat del públic. L’embolcall és, doncs, tant o més important que el gruix d’exercicis circenses, força convencionals i en els quals fins i tot es produeixen errors (vaja, són humans!) Hi ha, però, treballs de gran bellesa, com el del trio de noies a la roda Cyr i el trapezi sota l’aigua; hi ha l’espectacularitat del gronxador de 360 graus; l’esglaiador exercici de contorsionisme d’Aleksei Goloborodko, i els salts mortals del número de balança russa. Tot plegat conduït pel molt eficaç pallasso Eric Koller sobre una pista giratòria, que òbviament millora la visió des de qualsevol seient, i sota la presència d’un disc enorme, també giratori, que evoca el calendari maia. El Cirque du Soleil ha tornat quan arriba la primavera. Benvingut sia!