La màgia del diàleg entre Chicuelo i Marco Mezquida

BarcelonaEl guitarrista Juan Gómez, Chicuelo, i el pianista Marco Mezquida són dos talents en estat de gràcia que s’han conjurat per aixecar una meravella, el disc Conexión, editat pel Taller de Músics, on tots dos són professors. Flamenc i jazz ja fa molts anys que dialoguen, i discos de guitarra i piano n’hi ha alguns, com aquell Spain de Tomatito i Michel Camilo. Però el que proposen Chicuelo i Mezquida, acompanyats pel percussionista Paco de Mode, va més enllà de la fusió de conveniència o del combat d’egos de dos grans solistes. “Hem filat molt prim perquè cada tema sigui una aventura i et porti a un lloc diferent, a l’alegria, a la ràbia, a la pena...”, diu el guitarrista de Cornellà, un músic amb un currículum impressionant: a més de projectes propis, ha acompanyat Enrique Morente, Mayte Martín, Carmen Linares i José Mercé i ha produït treballs de Ginesa Ortega, Miguel Poveda i Duquende.

El pianista menorquí, escollit quatre vegades músic de l’any per l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, valora Conexión com un acte d’amor. “Ell gaudeix molt acompanyant, i jo soc un gran defensor de l’acompanyament -diu Mezquida-. Treballant amb ell m’he adonat que tots dos desitgem posar una catifa de luxe perquè l’altre pugui divertir-se i potenciar-se. És com fer l’amor, que vols donar plaer a l’altre”.

Les set composicions del disc són d’autoria compartida, algunes amarades de motius melòdics populars, com la línia de Gracias a la vida que s’escola a la cançó Conexión. “Podríem dir que ha sigut intencionat i que és una manera de donar les gràcies a la vida per haver-nos ajuntat, però ha sigut sense voler”, precisa Chicuelo. Tant aquesta peça com les altres sis reflecteixen un compromís amb el plaer compartit, fins al punt que a vegades els instruments es confonen en el goig. “La majoria de les melodies estan doblades, i toquem a l’uníson. És com un leitmotiv del disc. A vegades busco recursos pianístics que són bàsicament guitarrístics, i quan el sento tocar la guitarra trobo que té una manera molt pulcra d’atacar les notes, com si fos un piano percussiu”, explica Mezquida.

“És imprescindible que t’agradi servir l’altre -diu Chicuelo-. Quan ho fas per obligació o perquè t’ho marca un guió, se’t nota a la cara o en la manera de tocar. A vegades hi ha unes rivalitats una mica estúpides entre els músics, però gràcies a Déu a nosaltres no ens passa”. No els passa segurament per la naturalitat -i “la humilitat”, afegeix Chicuelo- amb què han entomat un format sovint més procliu al duel que a la col·laboració. “Sempre s’ha dit que el duo de piano i guitarra és molt complicat perquè se suposa que són instruments que trepitgen el mateix tros d’hort. Són instruments harmònics, rítmics i melòdics, i acostumen a trepitjar-se. He tingut bones experiències amb guitarristes, però en el món del jazz normalment o hi ha guitarra o hi ha piano. En canvi, en aquest cas sí que hi ha hagut una connexió autèntica”, diu Mezquida sobre un disc que presentaran dijous a la sala 2 de L’Auditori (21 h).