El tresor de Magalí Sare i Sebastià Gris

BarcelonaUna guitarra de cristall i de sobte saturada de distorsió. Una veu que tan aviat s’enlaira amb un lied de Schubert o Strauss com es capbussa en el dolor de la pèrdua de Sa mort de na Margalida, i sempre amb una ombra electrònica que tot ho amara. La guitarra és del manacorí Sebastià Gris, nascut el 1994. La veu és de Magalí Sare, de Cerdanyola del Vallès, del 1991. I la distorsió i l’embolcall electrònic és el territori que els ha ajudat a explorar David Soler, productor d’A boy & a girl (Microscopi, 2019), el disc que el duo presenta en directe aquest dimarts a la sala 3 de L’Auditori dins del Festival Emergents (21 h), amb entrades a 5 euros. I el 20 de març a Olesa, en el marc del Barnasants.

A boy & a girl són set peces. Hi ha dues cançons tradicionals mallorquines ( Vou veri vou i Sa mort de na Margalida), un tema d’Eric Whitacre (el que titula el disc) i quatre lieds: Dass sie hier gewesen, de Schubert i Rückert; Morgen!, de Richard Strauus i John Henry Mackay; Hôtel, de Poulenc i Apollinaire; i Recança, de Toldrà i Carner. Tot plegat és la confluència de dos mons, una manera de fer dialogar dos orígens. “Per una banda hi ha Mallorca. Vou veri vou, per exemple, me’l cantaven de petit. És un poc una manera de reivindicar un moviment que ha posat de moda la Joana Gomila amb el disc Folk souvenir, o també Santi Careta i Toni Vaquer. Es pot fer això? Doncs jo ho vull fer, també”, explica Sebastià Gris. “Fem la conya que jo vinc del clàssic i el Sebastià ve de Mallorca”, afegeix Magalí Sare. “Sí, Mallorca com a disciplina artística”, riu Gris.

Interpretar al límit del deliri

A boy & a girl, i sobretot la cançó sobre la Margalida, té alguna cosa de culminació i de descoberta d’un tresor. El que fa esclatar Sare en aquest tema que també va cantar Maria del Mar Bonet és fruit d’anys d’experiències, en plural, en la clàssica, el jazz, la música coral i allà on la portés l’atreviment, ja fos amb el Quartet Mèlt, amb el contrabaixista Manel Fortià o amb Clara Peya, amb qui va col·laborar a Estómac. “Em sorprenc a mi mateixa tot sovint. I amb la Clara Peya vaig descobrir una Magalí més psicodèlica, més psicòtica fins i tot, com una nena diabòlica. La Clara em va dir que era la nena de L’exorcista. Després la cosa aquesta s’ha anat despertant i dins Sa mort de na Margalida hi ha el deliri absolut. M’agrada molt interpretar”, assegura la cantant, còmoda en la interpretació de material aliè després de “la teràpia” que va fer al disc Cançons d’amor i dimonis (2018), un treball confessional d’autoria pròpia. “Tinc present fer un altre disc meu, però ara com ara m’encanta cantar música d’altra gent i d’altres èpoques”, recorda.

Sare i Gris ja havien jugat amb el jazz i la improvisació, fins que un dia ella li va proposar adaptar a guitarra el lied de Schubert Dass sie hier gewesen. Va ser l’espurna després de la qual arribarien els altres lieds. “I el David [Soler] ens va dir que indaguéssim per aquí, perquè la música clàssica té més espai i permet que l’electrònica hi tingui més cabuda”, diu Sare. David Soler, un músic excepcional que ha intervingut en els treballs de Maria Arnal & Marcel Bagés i Maria José Llergo, entre molts d’altres, va implicar-se a fons en el projecte de Sare i Gris, tots dos alumnes seus. “El David volia saber si volíem fer una obra d’art o un poti-poti de presentacció del duo. Ell defensava fer una cosa que comenci i acabi. I al final en van quedar fora dos temes propis que posaven en dubte la unitat estètica del disc”, recorda Gris, que no dubta a l’hora de reconèixer que Soler s’ha encarregat de guiar-los “estèticament”. De fet, diu, ha sigut “un pilar bastant fonamental”, i aquest dimarts serà a L’Auditori. També hi serà Santi Careta, coproductor d’ A boy & a girl.

Tanmateix, en el procés del disc no hi va faltar la tensió. “Treballar amb un productor com el David és fantàstic, tot i que el Sebastià va passar per moments d’incomoditat”, explica Sare. “Més que incomoditat hi va haver una crisi emocional. En les dues peces mallorquines, la Magalí i jo portàvem un arranjament que no té res a veure amb el que finalment surt al disc. Són les dues peces que em representen i volia que quedés constància que els tinc molt d’afecte, a aquestes músiques. Jo duia un arranjament de guitarra molt tècnic, i en David hi va fer tota una transformació amb la distorsió. Jo pensava: «Ai, què dirà la padrina quan l’escolti». I al final a ella li ha flipat!”, explica Gris.