Mag Lari: “No només en la màgia... on són les dones en aquest país?”

REW

<<

“Josep Mariaaaaaa, la teleeeeeee!!!!!!” Cada cop que per la pantalla sortien jocs de màgia o Michael Jackson, tota la família Lari es mobilitzava. “I jo hi anava corrents a veure què feien. Són dues coses que he dut tota la meva vida amb una gran obsessió”, recorda el Mag Lari, vestit de fosc amb americana, camisa, corbata i texans. A les mans porta una baralla de cartes i, per trencar el gel, em fa un truc de màgia. Òbviament, em sorprèn. Ell somriu, murri. És l’aura que acompanya als mags. I ho sap. I ho juga, fins i tot en les distàncies curtes. “Fins als catorze anys tontejava amb la màgia, però des que un Sant Jordi em van regalar el llibre de màgia, m’ho vaig prendre més seriosament”, explica. Va estudiar màgia pel seu compte, perquè llicenciar-se en filologia catalana va ser un tràmit. “Era el que tocava”.

El Mag Lari recorda perfectament el seu debut professional. “Tenia 20 anys i va ser al Llantiol. Cada nit mirava la cartellera teatral dels diaris i, quan veia el meu nom, em sentia molt important. Allà va ser on vaig començar a picar pedra amb públic dur, perquè quan anava a un casal, els avis estaven molt ben predisposats, però al Llantiol la gent hi anava a fer copes i, o bé t’espavilaves, o se te’n reien a la cara”. Els seus records han viatjat quasi 25 anys en el temps. I la pregunta és inevitable. Què queda d’aquell jove mag? “Queda tot, jo no crec que hagi canviat gaire. He pujat l’escala molt a poc a poc, ningú m’ha regalat res. No he fet un Operación Triunfo. No soc conscient d’haver fet cap boom, sinó simplement d’haver anat avançant”.

PLAY

>

No és fàcil deslligar la personalitat de Josep Maria Lari de la del Mag Lari. Es retroalimenten. I sedueixen. “És cert que la màgia té alguna cosa d’egocentrisme, però a un noi tímid com jo li va anar bé. Si estàs en un grup de gent i passes desapercebut i, de sobte, treus les cartes i fas un truc, ja caus simpàtic i ets el centre d’atenció”, afirma. I si amb un truc de màgia poguessis canviar alguna cosa, quina seria? “D’aquest país em preocupa el tema dels refugiats, els contrastos socials i també que hi hagi gent trista”, dispara. Gent trista? “Sí, pels que creiem que hi ha presos polítics. Això fa molta pena”. Els trauries de la presó, doncs? “Sí, això per començar”. I de tu mateix, què canviaries? “No ho sé. La meva manera de fer en el fons m’agrada. Dic que soc obsessiu, però ho dic des de l’alegria. Tot i això, s’ha de lluitar per ser millor persona cada dia”.

El Màgic Andreu, Juan Tamariz, El Mago Pop... Quan una busca referents femenins, es planteja una altra pregunta inevitable: on són les dones en aquesta professió? “Ah, això també és el que jo em pregunto... Però no només en la màgia, sinó on són les dones en aquest país, saps? Estem al 2018 i sembla que només s’estigui avançant des de fa un parell d’anys. No és un tema que hagi d’estar de moda, és bàsic per a la societat i no sé què estem esperant a solucionar-ho d’una vegada. S’ha de fer un canvi radical i imposar la paritat per llei”, sentencia. Però ni ell ni jo sabem quin és el truc definitiu.

FF

>>

El que sí que va ple de trucs i fantasia és l’espectacle 25 il·lusions, que el Teatre Condal reposa des del 28 de novembre fins al 6 de gener. “És una recopilació de grans èxits, dels millors números que he fet al llarg de la meva carrera, tot i que alguns són nous”, puntualitza el Mag Lari, que té com a referent el seu col·lega David Copperfield. “És guapo, és simpàtic, és un xòuman, sempre m’ha inspirat molt”, confessa. Però el que el motiva de veritat som nosaltres, el públic. “Des de dalt l’escenari vigilo que riguin, que no encenguin el mòbil, que no badallin, que no s’aixequin per anar al lavabo... Estic en alerta màxima. Si veig una cara il·luminada em vull morir perquè penso... què estic fent malament perquè aquesta persona desconnecti de l’espectacle i miri el WhatsApp?” Aquests moments sempre em fan improvisar i com que és el meu espectacle puc parar i fer el que vulgui”, conclou rient.

El Mag Lari li veu un gran futur a la màgia com a art escènica, sobretot si es consoliden magues com la Melanie, una alumna seva que ja té espectacle propi. “La màgia et deixa un regust de felicitat perquè et desperta una emoció única. Et deixa en el clímax , en el moment més àlgid, que és quan s’acaba el número. No ho entens, però saps que és una cosa bonica...” I el teu propi futur? “Jo vull renovar-me, però en altres sentits. Vaig dirigir l’espectacle d’El Mago Pop i va ser una experiència molt agradable. Per això vull dirigir, però més enllà de la màgia. M’han proposat fer un musical i també estic escrivint una obra de teatre”. I, de sobte, va i s’esfuma. Que com ho fa fet? Pura màgia. Els trucs no s’expliquen i, com m’aconsellava fa un moment, ni us molesteu a xafardejar-los per internet: “Està ple de teories falses”.