Mafalda és nostra
BarcelonaLes tires de Mafalda, la nena transgressora, es van començar a publicar a casa nostra l’any 1970 per part d’Editorial Lumen, en deu volums apaïsats. Però, en realitat, es podien haver publicat abans. Jordi Bayona, guionista, traductor i tècnic editorial de Bruguera durant molts anys, em va explicar que a finals dels anys seixanta la gran empresa barcelonina de l’edició es va plantejar publicar-la. Però ni a ell ni a Jaume Perich, que aleshores era també autor i tècnic editorial a sou de la casa, no els va acabar d’agradar. Finalment, com deia, Mafalda va ser editada per Lumen, empresa que segueix publicant-la.
Cal destacar que Mafalda és una de les grans obres de la historieta mundial. No, no és agosarat afirmar-ho. A vegades, la seva popularitat sembla deixar en segon pla que, en efecte, es tracta de tires de còmics. És més, si preguntes a persones alienes al món de la historieta quins còmics han llegit, a part dels Mortadelo y Filemón de l'Ibáñez, gairebé sempre mencionen Mafalda. I reconeixen Quino. Cal recordar que Mafalda neix l’any 1964, i que és filla del seu entorn social i polític. O sigui, en un moment en què, per una banda, el món es replanteja la seva pròpia existència i sorgeixen moviments socials fora dels corrents habituals, i, per l'altra, la premsa escrita en format de paper acompleix un rol molt important en la societat. La nostra Mafalda (perquè la va crear Quino, però és nostra) és una nena amb vocació d’adulta, que denuncia la hipocresia i la manca de valor dels adults, així com les guerres i l’explotació dels desheretats.
La proposta de Quino (que després de 1973, any de la desaparició de Mafalda, continuarà amb moltes pàgines d’humor gràfic i historieta) és, com deia, història de la historieta. Ho és per la qualitat del guió i del dibuix de les seves tires, fetes en un format molt complicat, en el qual has d’explicar coses en només tres o quatre vinyetes. Ho és pel seu tractament de la vida diària, sempre incisiu i crític amb el sistema. Ho és perquè ha influït en molts autors i còmics. Ho és perquè els seus personatges i arguments segueixen sent actuals, per tant, formen part del que anomenen clàssic.
Ho és, també, perquè la seva permanència està assegurada en les diferents edicions que del seu material ha seguit fent a casa nostra l'Editorial Lumen. I, a part d’haver estat publicada en diaris i revistes, recordem, per exemple, que quan l’editorial Buru Lan va iniciar l’any 1973 una col·lecció de luxe anomenada Noveno Arte, en la qual es publicaven alguns dels còmics més prestigiosos de la història, entre Mandrake el mago (Lee Falk i Phil Davis), El Capitán Misterio (Emili Freixas), Jim de la jungla (Don Moore i Alex Raymond) o Corto Maltés (Hugo Pratt), va aparèixer un volum dedicat a Mafalda. La mateixa Buru Lan va publicar entre 1973 i 1974 la revista El Globo, dedicada al més destacat de la història de la historieta, i Mafalda, a part de ser la coberta de diversos números, va ser publicada en tota la col·lecció.
Mafalda, i Quino, segueixen vius. Ho seguiran estant mentre la seva obra es publiqui, mentre hi hagi gent que la llegeixi i, sobretot, mentre aquest món necessiti els seus esperits.
