La maduresa d’un artista al servei d’un gran programa

BarcelonaEnguany, el Life Victoria ha centrat bona part de la seva programació en la figura de la dona. Això, a banda de ser garantia d’un signe de normalitat, permet conèixer un repertori poc, mal o fins i tot gens conegut. Tot plegat és d’agrair, especialment si el festival liederístic barceloní contribueix també a potenciar el talent interpretatiu de casa, que no és poc. Un talent que sembla menyspreat per altres cicles i fins i tot per les institucions musicals públiques d’un país massa sord a artistes joves i no tan joves formats aquí. En el cas del concert de dijous a la Sala Alícia de Larrocha de L’Auditori, el protagonisme va recaure en el tenor Roger Padullés, al costat del pianisme sempre atent de Rubén Fernández Aguirre i, a la segona part, de la violinista Marta Cardona i de la violoncel·lista Laia Puig.

Les obres d’Amy Beach, Nadia i Lili Boulanger i Ilse Weber van fluir sense problemes amb la interpretació magnífica i dramàticament continguda de Padullés, un tenor que ha sabut mostrar la seva maduresa artística al llarg de quinze anys de carrera ben planificada, dosificada intel·ligentment i sempre atenta a un instrument cuidat, i que quan cal afronta riscos i reptes com els que plantejava aquest concert.

Aquella contenció dramàtica a la qual em referia abans no impedeix que el cant de Padullés ajudi a establir complicitats amb el text i amb la música: la sensacional harmonització de Francesc Casú al servei de les quatre cançons d’Ilse Weber escrites als camps de concentració i d’extermini de Theresienstadt i Auschwitz i la impol·luta interpretació de Padullés, van emocionar un auditori atent al sentit darrer de les paraules i la música d’una dona que va morir gasejada entonant Wiegala, abraçant uns nens que serien igualment víctimes de la barbàrie.