'Madres paralelas': maternitat i memòria s'entrellacen al nou film d'Almodóvar
Penélope Cruz i Milena Smit protagonitzen el film més polític del director manxec, també el més correcte en excés
'Madres paralelas'
(3,5 estrelles)
Direcció i guió: Pedro Almodóvar. 120 min. Espanya (2021). Amb Penélope Cruz, Milena Smit i Aitana Sánchez Gijón. Estrena als cinemes
Pocs cineastes contemporanis han atorgat una presència tan central dins de la seva obra a la figura de la mare i a la mateixa experiència de la maternitat com Pedro Almodóvar. Com és fàcil deduir del títol, a Madres paralelas redobla aquest interès al convertir en protagonistes dues mares de generacions diferents, la Janis (Penélope Cruz) i l'Ana (Milena Smit), que coincideixen en una sala de parts i, a partir d'aquí, veuen els seus destins entrellaçats. El manxec demostra un cop més la seva sensibilitat per copsar universos exclusivament femenins en què les dones creen llaços d'ajuda mútua i alhora es relacionen de manera diversa, no sempre modèlica, amb el fet de ser mares. El film guanya tensió quan la Janis pren consciència d'un error fatal i s'obre la porta a conduir el melodrama cap al seu vessant més extrem, un altre dels grans talents d'Almodóvar. Però aquí el director prefereix moure's en un altre registre. Madres paralelas entrellaça les tribulacions personals de la Janis amb una altra història, d'àmbit col·lectiu i lligada a la ignomínia de les fosses de la Guerra Civil.
El cineasta ha decidit abordar les dues trames des d'una perspectiva conciliadora i didàctica. Una decisió comprensible des d'un punt de vista polític però que acaba jugant en contra del film. Perquè el dilema que viu el personatge de Penélope Cruz demanava a crits una resolució més punyent, i l'evolució del seu vincle amb el personatge de Smit s'ajusta més a les tendències en el discurs mainstream (com la samarreta amb lema feminista que llueix Penélope Cruz) que a la inquietud per explorar a fons la creació de nuclis familiars no heteronormatius. D'altra banda, el segon pla en què queda durant la major part del metratge la trama al voltant de la memòria històrica fa que, quan al final es reprèn la qüestió de l'obertura de les fosses, la seva capacitat per generar una necessària catarsi emocional sigui més minsa. El film més polític d'Almodóvar també és el més correcte en excés.