Una 'Madama Butterfly' funcional

Molts teatres disposen de muntatges que permeten fer amb periodicitat variable reposicions dels grans cavalls de batalla del repertori operístic. Són produccions funcionals, sense grans escarafalls (i a poder ser sense gaire exigència d'assajos), ideals perquè hi desfilin repartiments diversos amb més o menys ganxo a la taquilla. La Madama Butterfly coproduïda entre el Liceu (on tornava després de set anys) i el Covent Garden (on s'ha representat en diverses ocasions) n'és un exemple perfecte, que no ideal. Amb la seva pobresa visual i raquitisme dramàtic, el muntatge de Moshe Leiser i Patrice Caurier -reposat per Justin Way- exigeix com manà caigut del cel una interpretació musical exaltant. Al Liceu no hi va ser del tot.

Aquesta obra de Puccini descansa en un 99% sobre la protagonista, heroïna tràgica encegada per l'amor que només troba en la mort la sortida al xoc brutal amb la realitat. La soprano xinesa Hui He va ser una Butterfly amb forces més que suficients per abordar un paper extenuant, tot i que la seva entrada, un dels passatges més meravellosos de tota la literatura operística, va quedar poc lluït per una emissió massa baixa i un so calant. Després, la seva Cio-Cio-San va ser més convincent, amb un centre i agut consistents, bona capacitat per apianar i una ajustada diferenciació dels aspectes infantils i dramàtics del paper. Unes unces més d'emoció haurien arrodonit la interpretació d'una cantant que, tanmateix, va ser amb justícia la triomfadora de la nit.

Amb el seu cant expansiu i càlid, Roberto Alagna tenia força números per fer una mica més simpàtic un personatge moralment menyspreable com Pinkerton, però les tensions en el registre agut (amb prudència va evitar el do al final del duo d'amor) van restar-li sufragis. Jossie Pérez va ser una Suzuki de poc relleu i escàs empastament amb la veu de la seva mestressa en el duo de les flors, mentre que Giovanni Meoni, tot i un timbre gris, va ser un digne Sharpless. Butterfly està plena de petites vinyetes de personatges que, en aquesta ocasió, no van ajudar a omplir el buit escènic, ja fos el Goro no gaire insidiós de Vicente Ombuena, el bonze gens amenaçador de Ievgueni Orlov i el poc audible Yamadori de Roberto Accurso.

El desequilibri sonor entre orquestra i veus va ser un dels problemes de la lectura de José Miguel Pérez-Sierra, substitut del previst Josep Pons, que, després de diversos concerts fora del teatre, es concentra en Das Rheingold per fer el seu debut al fossat com a director musical del Liceu: ¿no es podia haver planificat millor? Els temps allargassats i sense tremp de Pérez-Sierra davant una orquestra desigual (amb un 34% de reforços) no van fer cap favor a Puccini. Almenys el teatre estava ple.