Mad Max: Furia en la carretera

Quanta polseguera! I no es tracta només de tot l’enrenou mediàtic i la cridòria 2.0 que ha generat aquest retorn de Mad Max. També és una polseguera literal, extremadament física. Aquest és un film molt brut que explota les possibilitats estètiques del paisatge desèrtic: fang, roques, sorra, sorra i més sorra. I travessant tot aquest polsim, una persecució brutal de dues hores entre monstres mecànics que empastifen la pantalla encara més amb greix, benzina i fum. Una disbauxa postapocalíptica. Tot fúria i soroll. Una batalla tribal entre rebels i senyors de la guerra llardosos, barrocs i gairebé punks que no té gaire sentit valorar a partir del seu escarransit argument. Aquest és un film salvatgement sensorial que convida a fer sumes impossibles: ¿una rave als Monegres + una etapa especialment dura del Dakar + vinyetes de còmic vintage ultraviolentes com RanXerox, Tank Girl i el Jutge Dredd + La Fura dels Baus dels primers espectacles? Si ho passem tot per la Thermomix de la lògica de l’espectacle del blockbuster d’acció, el resultat podria ben bé sorgir d’aquí. I mola molt. |