Teatre

'Macbett': no hi ha reis bons

Ramon Simó dirigeix al Teatre Nacional un espectacle ple de troballes

Joan Carreras a 'Macbett' al Teatre Nacional
2 min

Macbett

TNC. Sala Petita (Fins al 24 d’abril)

No hi ha reis bons. Eugène Ionesco ho deixa d’allò més clar a l’última escena. Després de matar Macbett, Malcol declara que serà un rei pitjor que tots els anteriors. Pitjor en tots els sentits: “Excel·leixo en diverses inclinacions criminals que satisfaré per tots els mitjans possibles”.

Escrita el 1972 durant la Guerra Freda i poc o gens vista entre nosaltres (ens en consta una estrena de la Compañía Nacional Angel Guimerà de Barcelona el 1973 en versió de Paco Nieva), l’obra de Ionesco estrafà la tragèdia de Shakespeare i la converteix en una farsa grotesca sobre el poder. Ionesco aixeca una esmena a la totalitat al poder, sigui quin sigui i independentment de qui l’ostenti. Duncan, Macbett i Malcol són figues del mateix paner. L’obra manté l’esquema dramatúrgic i la majoria dels personatges del gran bard, però canvia completament el perfil de Lady Macbett i dona molt protagonisme a Duncan i a la seva dona. Alhora, esdevé una declaració antibel·licista, com queda palès al monòleg de Macbett, on descriu els horrors de la guerra amb el sarcasme i la vanitat dels que la dirigeixen, i que en aquests moments ens remet inevitablement a la invasió russa d’Ucraïna.

A Ionesco no li interessa tant el sentit tràgic de la història ni el ressò poètic de la paraula que habita en Shakespeare, sinó la contundència en la denúncia de l’avarícia, la crueltat i la falta d’humanitat dels poderosos des del més gran menyspreu en un bucle irresoluble. Ramon Simó, que firma també la traducció, ha treballat des de l’exageració que necessita la farsa, però amb les formes i atmosferes del cabaret literari. És un espectacle ple de troballes: trencar la quarta paret, servir-se de jocs d’ombres, puntuar les accions amb l’imprescindible piano vertical i fins i tot incloure un vistós estriptis de Lady Duncan.

La imaginativa i divertida proposta acarona el teatre com un espai màgic on tot és possible, amb efectes de pura artesania com l’aparició dels espectres de Duncan i Banco, amb calculats i oportuns incisos musicals (Joan Alavedra), amb el magnífic i anacrònic vestuari (Mariel Soria) i amb un esplèndid repartiment a l’altura del repte. Des de la repugnància que produeix el Duncan d’un excel·lent David Bagès, passant pel luxuriós i ridícul Macbett d’un no menys magnífic Joan Carreras, l’etèria insolència de Lady Duncan / Lady Macbett / bruixa (Anna Alarcón) i el patetisme de Banco (Pep Ambrós), fins als molts papers que incorporen Pepo Blasco i Josep Julien (formidables), Xavi Ricart, David Anguera i Laia Alsina. No se la perdin.

PD. Recomano als espectadors comprar el llibret de l’obra i llegir l’erudit pròleg del traductor.

stats