"El Luis era un pintor pintor". La galerista madrilenya Juana de Aizpuru ho deia amb convicció asseguda a l'autocar que la portava des del Macba, on ahir es va inaugurar la primera retrospectiva dedicada a Luis Claramunt en un museu, fins al MNAC, que hi participa en un petit annex on contraposa els dibuixos d'aquest barceloní mort l'any 2000 amb l'obra del seu admirat Isidre Nonell. A De Aizpuru no li calia explicar-se. Un pintor pintor és un artista que viu per a la pintura, que la necessita, i d'aquests, als anys vuitanta, quan ella es va inventar la fira Arco, semblava que n'hi havia molts. Pocs, però, tenien la passió de Claramunt, ni tampoc la seva pinta i la seva llegenda.
Sobre això no volia insistir-hi gaire la comissària de l'exposició, Nuria Enguita, que havia estat també amiga de l'artista. "La intenció era treure'l del personatge i ficar-lo en la pintura", explicava en una sala, la que tanca la mostra, dedicada de tota manera a donar algunes claus personals sobre Claramunt. Unes quantes fotografies del pintor, sempre amb el seu look agitanat, els llibres que el van marcar, com L'illa del tresor , i un vídeo d'un antic programa de televisió de flamenco jondo , una de les seves grans passions.
L'exposició, com és marca de la casa, no es concentra només en les "pintures pintures" que el van donar a conèixer. La gran novetat, i el que la fa encara més interessant, és que ha recuperat dibuixos inèdits, fotografies i llibres autoeditats que donen una nova visió de l'obra d'un artista "que va viure el seu temps a contracorrent", com el va definir Bartomeu Marí, director del Macba, centre que a partir d'avui obrirà els divendres i dissabtes fins a les deu de la nit.
Nòmada i autodidacta
La retrospectiva comença amb dibuixos dels noranta, presentats de manera seriada formant grans conjunts, i agafa després un ordre cronològic, centrat en les pintures que van evolucionant segons l'empremta de les diferents ciutats on va viure. Primer Barcelona, on va néixer el 1951 -de mare pianista i pare decorador- en un entorn burgès i culte que ell, autodidacte però atret per la pintura des de l'adolescència, va abandonar abruptament als 17 anys. "Es va enfrontar als pares i no els va tornar a veure en deu anys", recordava la seva germana Victòria.
Podria dir-se que es va inventar una altra personalitat en un procés de desclassament que el va portar a mimetitzar-se amb els gitanos que coneixia al Barri Xino o al Carmel i amb els quals -com explica en el catàleg la que va ser la seva companya molts anys, l'artista Teresa Lanceta- també va conviure algunes temporades. Li agradava l'ambient canalla, els bars de matinada, els personatges al límit, però, explica Enguita, "ell no va ser mai un artista maleït". D'aquella època se'n poden veure pintures amb personatges deformats i grotescos, en la tradició negra de Goya o Saura, i expressius paisatges urbans.
L'ambient barceloní, dominat pels corrents més conceptuals, no li interessava i el 1985 es va mudar a Sevilla, des d'on viatjava sovint a Marràqueix, la ciutat on va fer algunes de les millors obres, com es pot veure a la mostra. Allà va depurar el llenguatge centrant-se en el gest dels personatges i eliminant quasi per complet el fons urbà. A principis dels noranta es va instal·lar a Madrid i en la seva pintura hi va començar a predominar una abstracció, inspirada molt cops en el mar, que s'anava fent cada cop més dramàtica.
Claramunt, que era fàcil trobar sol a la barra d'un bar amb el cigarret als llavis, va morir de càncer als 49 anys i des de llavors la seva obra, bastant col·leccionada en vida, ha estat en un magatzem de la galeria d'Aizpuru, cedida per la família. "No he volgut vendre gairebé res perquè esperava que li arribés el merescut reconeixement", deia la galerista. Per al Macba, que rebrà una donació de dibuixos i l'arxiu personal de l'artista, l'exposició suposa un pas més en l'estudi i la recuperació dels polèmics i hedonistes vuitanta.