El Macba fa d'altaveu del dol i la dissidència de Felix Gonzalez-Torres

BarcelonaL’artista Felix Gonzalez-Torres (1957-1996) va convertir en obres d’art la seva por del pas temps i la mortalitat, algunes de les quals han quedat gravades en la memòria col·lectiva i són un testimoni íntim i descarnat dels estralls de la sida als anys 80 i 90. Quan va morir el seu company, Ross Laycock, va posar en un tanca publicitària una fotografia d’un llit de matrimoni amb l’empremta de dos cossos. Un altre dels seus treballs en la mateixa línia, com es pot veure en la gran exposició que li dedica el Macba a partir d'aquest dijous, consisteix en dos rellotges de paret idèntics aturats a la mateixa hora. “La sida era un tema molt important per a Gonzalez-Torres, i és present en moltes obres”, afirma Tanya Barson, conservadora en cap del Macba i comissària de la mostra. També hi ha l’única feta a mà de l’exposició, titulada “Untitled” (Bloodworks), uns fils vermells molt prims que es poden interpretar com sang o com un gràfic econòmic. Una altra és una catifa de caramels titulada “Untitled” (Blue placebo) que remet a dificultat d’accedir als antiretrovirals durant els anys de l’administració Reagan i posteriors.

Felix Gonzalez-Torres va morir el gener de 1996 a Miami a causa de complicacions derivades de la sida. Tenia 38 anys i en feia cinc que havia mort Ross Laycock, que era el primer espectador dels seus treballs. En el moment de la seva mort, Gonzalez-Torres tenia en curs una exposició al Guggenheim de Nova York. L’actual director del Macba, Ferran Barenblit, treballava aleshores en un altre museu novaiorquès, el New Museum, i va rebre la notícia de la mort de l'artista nascut a Guantánamo com un cop que “va canviar tota una generació”, com diu ell mateix. 

Imprescindible participar

El desenvolupament de l’exposició, que porta per títol Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació, ha sigut laboriós: la fundació de l’artista és molt exigent i només autoritza les propostes curatorials que aporten noves lectures i posen en relleu la diversitat i la complexitat de l’obra de l'artista. A més, la pandèmia del covid va ajornar-la. Algunes de les peces impliquen, per exemple, agafar caramels o papers d’una pila, i en temps de covid, tot i que el museu ha creat un protocol per fer-ho amb més seguretat, semblen evocar la por a tocar l’altre dels anys més durs de la sida. “La participació és clau en les obres de Felix Gonzalez-Torres”, subratlla Barson. De fet, l’exposició s’estén més enllà del Macba i es poden veure alguns dels seus treballs en altres institucions com L’Auditori, el pavelló Mies van der Rohe i diversos espais públic com la Rambla del Raval.

L’obra de Gonzalez-Torres està feta amb gestos molt subtils. Abans de captar tots els detalls de la lectura que en farà Tanya Barson en el catàleg que enllestirà quan acabi l'exposició, val molt la pena endinsar-se en un reguitzell emocionant d’obres que aborden temes com la lluita antifeixista i contra el conservadurisme, i altres com la memòria i l'amnèsia, les migracions, el turisme i els discursos postcolonials. Una altra de les peces exposades ha pres una rellevància especial en temps del Black Lives Matter: es tracta d'una fotografia que redueix a la paraula soldat un monument dedicat a Theodore Roosevelt que hi havia davant el Museu d’Història Natural de Nova York i que va ser retirat per racista fa uns mesos. Precisament una altra de les peces exposades, "Untitled" (Go-Go dancing platform), damunt la qual un gogó ballarà durant cinc minuts cada dia sense previ avís fins que l'exposició tanqui el 12 de setembre, representa un monument alternatiu als que enalteixen els poderosos. També són rellevants els discursos postcolonials i d’una identitat que no és fixa: Felix Gonzalez-Torres va néixer a Cuba i va créixer a Puerto Rico. Es va espolsar els accents del nom i un dels cognoms com un gest polític, i es va començar a definir com a “americà”, com diu Barenblit, després de la mala d’experiència de passar uns mesos a Madrid amb la seva germana quan era adolescent.