Mercè Aránega: “M’agrada quan veus aquelles parelles que s’estimen tant, però no està fet per a mi”

Mercè Aránega va néixer el 1957 a Buenos Aires, de pares exiliats a l’Argentina, i no va venir a viure a Catalunya fins que tenia deu anys. Amb tretze, ja va fer de dona dels lavabos en un restaurant de Barcelona. Això, que sembla el seu primer paper com a actriu, va ser la seva primera feina. Hi ha la temptació hiperbòlica de dir que el teatre li devia salvar la vida. El que és segur és que n’hi va donar una altra als millors escenaris del país, on treballa des de fa més de quaranta anys l’Aránega. Un tros d’actriu, un tros de dona.

Completa la frase: “Últimament...”

— Ai, moltes coses, però sobretot últimament tinc molta ansietat perquè he deixat de fumar fa una mica més de quatre mesos. Tinc molta gana, m’he engreixat quasi nou quilos per la merda aquesta de l’ansietat. Ahir em vaig comprar un paquet de xiclets, d’aquests Orbyt, que són com pastilletes, i me’ls vaig fotre tots.

Per què has deixat de fumar?

— Perquè ja n’hi havia prou. Fumava des dels 14 anys i en tinc 66, compta. 52 anys fumant. Em feia molta ràbia pensar que una cosa que em fa gastar temps, diners i salut, jo no hi pugui dir que no. Però totes aquestes addiccions tenen un petit monstre a dins, que ara m’està dient “T’agrada fumar” perquè torni a fumar. Una vegada vaig estar deu mesos sense fumar perquè vaig tenir nòduls i em van operar. I hi vaig tornar. També et dic que si ara hi torno, ja no ho deixaré altre cop. Prefereixo reconèixer que soc dèbil.

Ara al setembre vas fer anys. Com va ser la teva última festa d’aniversari?

— Espera, el meu aniversari és el 10 de maig, eh! La Viquipèdia posa el setembre i tinc una veïna que hi ha entrat i ho ha canviat dues vegades, però hi ha algú entossudit a dir jo faig els anys el 21 de setembre. Al final he dit: “Pa tí la pelota, guapo”. El 21 de setembre i ja està. Però la veritat és que no m'enrecordo del que vaig fer el dia del meu aniversari.

No ets de grans festes?

— Abans sí, però amb l’edat cada vegada menys. Cada vegada tens menys gent al costat, i la gent té fills i té nets i té coses. Ara potser qui llegeixi això em matarà. “Què vol dir que no vas fer res? Si vam fer un gran dinar!” Però no me’n recordo ara. La memòria recent em falla.

Doncs anem a la memòria una mica més llunyana. Tu vas venir amb 10 anys de l’Argentina, on els teus pares vivien exiliats i tu vas néixer. Quin és l’últim record que en tens?

— Potser el del barco i el meu germà plorant, pobret. Va plorar molt per venir aquí. Jo tenia la pena de deixar les amiguetes, però també la il·lusió de descobrir un món nou. Normalment, amb mi, aquestes dues coses sempre van una mica juntes i, per tant, les penes no són tan penes. Vam venir amb el barco Cabo San Vicente. Vam tardar 17 o 18 dies. A mig viatge es feia una festa, que era com el pas de l’equador. I també recordo un simulacre d’accident, o com es digui el que passa a alta mar. Sonaven les sirenes, la meva mare ens tenia agafats a mi i al meu germà, ens posàvem a sota el bot que ens tocava, amb altra gent, fins que començaven a baixar els bots i llavors s’acabava el simulacre. Em sembla que també vam fer una festa de disfresses i un campionat d’escacs, que el meu germà hi va participar. Ah, un altre record que tinc molt gravat: l’àvia per Nadal sempre ens enviava a l’Argentina unes paperines d’ametlles i pinyons. Ametlles com de bateig, aquelles roses i blaves, i pinyons blancs. M’encantaven. Eren una de les coses per les quals volia venir cap aquí.

Dius que en aquell viatge plorava més el teu germà que tu. Recordes l’última vegada que has plorat, fora de l’escenari?

— No recordo haver plorat per res que m’hagi passat a mi, sinó per alguna absència. Sí, per alguna absència humana... i també de gos, la Mati. Ara no, perquè ja fa una setmana que en tenim dos. Són de custòdia compartida, viuen amb un amic meu, a casa seva, al Moianès, però de tant en tant els tinc jo. Un és un mastí de tres mesos, que ara fa 65 quilos, i li he posat Fina, de nom. Perquè, clar, de fina no en tindrà res.

Quina és l’última vegada que has viscut en parella?

— Ah, bé, és que depèn, hi ha parelles estranyes. El que es diu parella, parella, allò que tothom la veu i diu parella, si et refereixes a això, fa 22 anys. Després hi ha hagut altres coses, que també eren com parelles, però diferents. Diferents de tot tipus, de tota manera. Deixem-ho així.

Aquesta idea de parella que dius tu...

— Ai, no ho sé, no em dura res, noi. No ho sé, em canso de tot. És curiós, eh? I ara que passen els anys, no sé si a més gent que viu sola li passa, dius: “Hòstia, que bé que estaria tenir una companyia”. Però llavors comences a pensar: “Mercè, què fas quan tens una companyia tot el dia a casa, cada dia de la setmana? T’atabales com una mala cosa”. És una putada, perquè a mi m’agradaria, és superagradable. Però hauries de fer així: “Desaparece!” I això no passa. Ningú desapareix. M’agrada quan veus aquelles parelles que sempre estan junts i s’estimen tant, però no està fet per a mi.

Clar, és que al teatre cada dos o tres mesos canvieu d’obra i de companys. Ara imagina’t que aquesta obra que estàs fent al Teatre Borràs l’haguessis de fer cada dia de la vida.

— Cada dia de la vida? Em sembla que no. Per això dec haver escollit aquesta feina.

Quina és l’última feina que vas tenir abans de ser actriu?

— Recepcionista a Laboratoris Carreras. Dels 17 anys fins als 21, més o menys.

Sempre parles de la teva mare d’una manera molt especial. Quina és l’última vegada que has pensat en ella?

— No sé si hi penso cada dia, però molt sovint. La meva mare em va tenir amb 45 anys. Era vídua de guerra, va conèixer el meu pare l’any 1948, se’n van anar a París i d’allà a l’Argentina. Quan hi penso, solen anar junts la meva mare amb el meu germà, que també va morir. Quan ve una, ve l’altre. “Hola! Ja hi som tots? Doncs ja podem tancar la porta”. 

I el pare?

— Ui, el pare... El pare va morir fa molts anys. Era allò que en diuen un desgraciat, que feia desgraciats els altres. Teníem un colmado a l’Argentina i es va quedar allà per vendre’l. Evidentment, s’ho va jugar tot. Era jugador i bastant bevedor. Va trigar cinc anys a venir cap aquí, volia tornar a fer de pare i allò no va funcionar. Al final es van separar. Però, clar, un home que comença una guerra als 21 anys i l’acaba als 31, tenint entremig una guerra civil, un empresonament per part dels nacionals, una fugida a França, una enganxada pels alemanys i tres anys de camp de concentració... Jo penso que, si no et mors, et tornes boig. Mira, jo vaig fer un espectacle, que tu vas veure, sobre Neus Català, en què deia que molts dels que han estat en aquests llocs no en volien parlar. Doncs el meu pare n’era un. A casa no es va parlar mai dels deu o dotze anys que va passar a la guerra o als camps. Aleshores, jo penso que ell era una conseqüència de tot això.

¿Has perdonat el teu pare, amb els anys, o l’has arribat a entendre?

— He entès que era un desgraciat. Però no un desgraciat en el sentit de mala persona, sinó que la vida l’havia convertit en un desgraciat. Aixecava un negoci, però després no el sabia mantenir. Allò d’estar cada dia allà..., no en sabia.

Canviem de tema. ¿Puc demanar-te què vas votar a les últimes eleccions?

— No, no m’ho pots demanar... Bé, aviam, soc independentista, és evident. Soc indepe, sí. Que ja no sé què vol dir ni què no vol dir, i la paraula indepe cada vegada m’agrada menys, com a diminutiu. La trobo que ja és com de tebeo. Vull dir que ens hem de posar seriosos. Una miqueta molt. Hi penso molt, escolto les opinions de gent que representa que en sap i dius: “Però és que què hem de fer? No hem de donar suport a aquests perquè aquests tampoc volen la independència, però és que si no votem aquests, llavors venen els superfatxes. Llavors què fem?”

¿Madrid et fa més mandra, últimament, o la mateixa de sempre?

— Ha ha, la mateixa. Ja t’ho havia dit? Sí, em fa mandra. No he tingut mai aquella cosa, ni quan era més jove, ni més guapa, de tenir un representant i anar a Madrid a fer càstings. A més, et dic una cosa: soc molt treballadora amb el que tinc entre mans, però per buscar feina soc molt gandula. La feina, una mica, m’ha de venir.

Ara tens una agenda tremenda, però quina és l’última vegada que has patit per la feina o que has tingut problemes per arribar a final de mes?

— Deu fer set o vuit anys. Vaig haver de demanar dos mil euros, sabent que al cap de quatre mesos els podria tornar. Però amb la pandèmia em vaig espantar molt. Vaig estar mesos sense treballar.

Que fort que Mercè Aránega hagi de demanar dos mil euros...

— Ja, molt. Sí, sí... 

¿Has pensat mai com t’agradaria que fos la teva última funció? No és que et vulgui jubilar, eh!

— Ja ho estic, de jubilada.

Com que ja ho estàs? I què fas aquí al teatre?

— Treballar. Tinc dret a la pensió de jubilació, porto cotitzats 43 anys de la meva vida i en tinc 66. Per tant, jubilada. Com els metges, com molta altra gent, cobro la jubilació i treballo. Aquests són uns diners que tu has gestionat tota la vida i quan arribes als 65, això ja és teu. Abans no ens ho concedien. A més a més, si treballo és bo per a la Seguretat Social, perquè cotitzo. Al final ho hem aconseguit.

Ara vius bé, doncs...

— He gastat molt jo. Mira que he fet anys de tele i tele i tele. Però soc molt gastona, m’agrada molt viure bé.

Quin és l’últim caprici que has dit: “Això ens ho comprarem, Mercè!”?

— Hahahaha. Una tonteria, unes ulleres de sol. Les meves sempre m’havien costat trenta, quaranta, cinquanta euros. Vaig anar a l’òptic, vaig dir: “Hòstia, em mereixo unes ulleres, jo que tinc els ulls clars, que em fa tan mal la llum”. Entro, veig un expositor i dic: “Aquestes m’agraden molt, què valen?”. Diu: “380”. És una mica pornogràfic, no sé ni si ho has de posar. És que no soc de gastar-me gaires diners en roba. Aquests pantalons són de mercadillo, això m’ho han regalat... Odio portar marques, odio veure la gent amb marques. A sobre que pagues un pastón, els hi fas propaganda.

Jo et preguntava per l’última funció de Mercè Aránega, si te l’havies imaginat.

— No. Em faria molta por pensar això. 

Que fos d’aquí quan, si poguessis triar?

— No ho sé, perquè això que em planteges seria triar la meva decadència física i no la vull triar jo. Vol dir triar que ja no en puc fer més. M’hi nego.

I no és millor triar-ho tu que no pas que t’ho triïn?

— Ah, vale, als 85. No, no, espera, als 89. Hahahahaha.

Acabo. ¿Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Sí, com es diu la que coneix tothom, la de “como yo no sé bailar...”

Como un burro amarrado en la puerta del baile. Ara tornen, eh!

— Sí, vaig sentir una entrevista amb el Quimi Portet. Reversionaran les cançons antigues, està molt bé.

Mercè, les últimes paraules de l’entrevista són teves. Acaba com vulguis.

— Jooo? Doncs, [cantant] “Agradecida y emocionada, gracias por venir”. Jo què sé com acabar una entrevista!