El luxe i els maldecaps de viure en una casa icònica

BarcelonaViure en una casa d’autor pot ser un privilegi i també pot comportar molts maldecaps. Coincidint amb la celebració dimarts de la tercera edició del congrés internacional Iconic Houses, habitants de la Pedrera, la Casa Bloc i la Ricarda expliquen molts detalls que una fotografia no arriba a capturar. Aquestes tres cases, a més, reflecteixen els dos extrems en la relació d’un arquitecte amb el seu client: des de les disputes que va mantenir Antoni Gaudí amb Pere Milà i Roser Segimon fins a la complicitat que va haver-hi entre l’arquitecte Antonio Bonet Castellana i el matrimoni format per Ricard Gomis i Inés Bertrand.

LA PEDRERA

“Visc a la casa més

vigilada d’Europa”

“Gaudí és l’arquitecte de la llum i del silenci”, diu Carmen Burgos Bosch (Barcelona, 1931), una de les últimes inquilines de la Pedrera (construïda entre el 1906 i el 1912). Hi viu des del 1950, l’any en què es va casar amb el notari i pintor Lluís Roca-Sastre i Muncunill. A diferència dels pisos corrents de l’Eixample, travessats per un passadís al voltant del qual hi ha les habitacions, els de la Casa Milà tenen una galeria que recorre els dos patis de l’edifici i que omplen de llum els interiors. “Quan el meu marit estava malalt, abans de morir, la Fundació Caixa Catalunya em va dir que suspendrien els concerts que feien al terrat de l’edifici, però jo els vaig dir que no ho fessin, perquè no sentíem la música”, subratlla Burgos. Tampoc la molesten ni el trànsit ni els turistes. “Visc a la casa més vigilada d’Europa. Podria marxar de vacances tot l’estiu -afegeix- i deixar les finestres obertes”.

El pis de Carmen Burgos té 300 metres quadrats, conserva el parquet de Gaudí i, tret que la calefacció no funciona, no ha tingut altres problemes amb l’habitatge. La cuina econòmica que conserva va servir de model a la que es pot veure al pis de l’edifici que es va museïtzar a finals de la dècada dels 90. Al sostre del menjador van col·locar-hi, segons Joan Bassegoda Nonell, una al·legoria dels Jocs Florals: hi ha un cor travessat per una fletxa (l’amor), una senyera (la pàtria) i una creu (la fe). Als 83 anys, Carmen Burgos segueix explicant amb entusiasme tot el que ha viscut a l’edifici de Gaudí, des de la coneixença de Roser Segimon, primera propietària de l’edifici, fins a les advertències que feien al sogre, el notari Ramon Maria Roca Sastre, perquè no hi traslladés el despatx: “Li deien que no es fiqués en aquesta casa tan polèmica perquè no tindria clients”. A més de tenir una bona clientela, els Roca-Sastre van redactar a la Pedrera tractats de dret hipotecari de successions i una compilació del dret civil de Catalunya. “La Pedrera és un edifici que inspira”, diu Burgos Bosch.

CASA BLOC

“Si em toqués la loteria no marxaria d’aquesta casa”

El pis de la Casa Bloc (construïda entre el 1933 i el 1936), on ha viscut tota la vida Montserrat Carrasco, té algunes parets pintades de colors vius. Com altres veïns de l’edifici, la Montserrat, que també és la presidenta dels veïns, i el seu home, Josep Lluís Pichot, van aprofitar la galeria per guanyar espai per al menjador. A pocs metres del seu pis hi ha el que l’Ajuntament de Barcelona va museïtzar el 2012. Tot i que es va recuperar l’aspecte original de l’habitatge, la Montserrat i el Josep Lluís poden explicar el que no es veu en cap museu, és a dir, de quina manera la Casa Bloc, dissenyada per Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé i Joan Baptista Subirana, ha marcat les vides dels seus habitants.

La Casa Bloc “és com les cases de les pel·lícules italianes”, diu la Montserrat sobre la vida comunitària que s’ha desenvolupat a l’edifici. “Aquest sistema de convivència ens ha marcat el caràcter. Tenim molta més confiança entre els veïns”, explica el matrimoni. “Si em toqués la loteria no marxaria d’aquesta casa”, afirma la Montserrat, que va néixer al pis i que s’hi va quedar amb els pares quan es va casar amb el Josep Lluís. “Hem tingut una relació molt diferent de la que es té actualment amb els veïns. Hi ha hagut molta germanor”, diu la Montserrat. El pis de la Montserrat i el Josep Lluís té 77 metres quadrats distribuïts en dues plantes i entre les principals virtuts que té hi ha que hi entra el sol tot el dia i que està orientat cap a un jardí que fa de la Casa Bloc un oasi dins el brogit dels carrers de Barcelona.

LA RICARDA

“Conservar-la és com fer un curs d’arquitectura”

La Ricarda, al Prat de Llobregat (construïda entre 1953 i 1963), la casa que Ricard Gomis i Inés Bertrand van encarregar a l’arquitecte Antonio Bonet Castellana, és una icona de l’arquitectura catalana i espanyola. També va ser, als anys 60, un escenari clau en la recuperació de la modernitat artística durant la postguerra. Músics com Carles Santos i Josep Maria Mestres Quadreny hi van estrenar algunes de les seves composicions, amb altres artistes com Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Brossa entre el públic. La posada en funcionament de la tercera pista de l’aeroport ha fet que els avions s’enlairin molt a prop de la casa. El soroll fa impossible viure-hi. Tot i així, “la Casa Gomis és un immens aixopluc dins la natura”, diu Marita Gomis, una de les propietàries de l’habitatge.

A la casa “hi ha un diàleg constant entre l’interior i l’exterior”, afegeix Gomis. Però avui dia, per exemple, els pilars de ferro que sostenen les voltes, l’element més característic de l’habitatge, no estan pensats perquè s’hi col·loquin vidres dobles. “No sóc arquitecta, però les intervencions que hem fet per mantenir la casa [dirigides pels arquitectes Fernando Álvarez i Jordi Roig] han sigut com fer un curs accelerat d’arquitectura”, afegeix. A més, segons va recordar, tant Bonet Castellana com el seu pare, que era enginyer, eren molt perfeccionistes.

“És molt difícil trobar industrials que puguin restaurar alguns dels elements de la casa, des d’un pilar de ferro fins a unes cortines. I quan en trobes, han d’estar disposats a fer-ho”, es lamenta. La restauració més destacada que han portat a terme els germans Gomis és la d’algunes de les voltes de la casa. El ceramista Antoni Cumella va aconseguir reproduir amb un forn modern els canvis de to que tenien les peces antigues perquè estaven cuites en un forn de carbó.

Marita Gomis va obrir les portes de la Ricarda al grup de la prova pilot d’una visita cultural i a gastronòmica organitzada per l’Ajuntament del Prat ede Llobregat. Estava acompanyada de les seves germanes Susana i Beatriz i totes tres parlaven de la casa amb la precisió i la cura que un metge dedica als seus pacients. “La Susana va preparar tots els exàmens de la carrera de medicina aquí -va dir la Marita en els antics dormitoris-. Ens agradaria que el futur de la casa quedés assegurat”, va afegir després d’acomiadar el grup, conscient que els esforços que fan per difondre-la entre el gran públic també contribuiran a salvar-la.