L’univers atemporal dels Rolling Stones
Els britànics van oferir un concert a l’Estadi Olímpic carregat de ‘hits’ i en un ambient eufòric
BarcelonaUh-uh, uh-uh. I no calia dir res més. Poc després de les nou les llums i el fum vermell van cobrir el cel de Barcelona i van recrear la porta de Dante per la qual Mick Jagger encara insistia a passar. El frontman va encarar Sympathy for the devil assaborint cada paraula, sabent-se amo i senyor del xou. Amb el primer acord de guitarra, un llampec il·luminava les siluetes de Keith Richards i Ronnie Wood, ben còmodes en el paper de genets de l’Apocalipsi. Ja ho deien Los Zigarros abans de la seva actuació com a teloners de Ses Majestats Satàniques: “Avui és el millor dia de la nostra vida… i de la vostra!”
“Hola, Barcelona! Estem contents de ser aquí”, va dir Jagger agafant aire entre It’s only rock’n’roll (But I like it) i Tumbling dice. Un xou de rock de vella escola, musculós, firmat per quatre paios arrugats però de peus lleugers, portat al segle XXI gràcies a un desplegament sonor i visual aclaparador. L’escenari, sobri i amb un punt que recordava l’entrada d’un centre comercial, estava flanquejat per quatre monòlits de 22 metres, pantalles led i una passarel·la en forma de C. Pantalles que ben aviat es van tenyir de blau -valgui la contradicció- mentre Keith Richards dibuixava els acords de Paint it black i el públic tremolava. Cançons que, com l’escollida pel públic Rocks off, es van convertir en karaokes de 50.000 persones que il·luminaven l’estadi mòbil en mà.
On ha quedat el romanticisme dels encenedors? El rock’n’roll ja no és el que era, diran alguns. Però ahir a la nit era fàcil formar part de l’eufòria i la nostàlgia col·lectiva, aquella que havia desenterrat una jaqueta texana amb pegats o uns pantalons de cuir que potser anaven massa entallats. Mares, pares, fills, amics, rockers de sempre i nous fans estiraven les cordes vocals fins a tornar als 70 i tants; un moment en l’univers Stones on l’edat era només un detall que apareixia al DNI de tothom.
Que fàcil deixar-se endur pels ecos del Mississipí de Midnight rambler, pel final gospel de You can’t always get what you want i pels xiuxiuejos culpables de Miss you enquadrats en llums de neó.
“Com esteu, malparits?”, demanava de nou l’incombustible Mick Jagger, mentre amb l’harmònica s’abraonava als orígens pantanosos dels Stones i sonaven les versions de Just your fool i Ride ’em on down, del seu disc més recent, Blue & lonesome. Amb Honky tonk women es va poder comprovar que els genolls de Jagger, cinquanta anys després, continuen cosits en una posa impossible i que la seva empremta sexual encara no fa vergonya aliena; així com el paper de rockstar maleït de Keith Richards, que va interpretar Happy i Slipping away.
Rolling Stones, santa devoció
Més aviat al contrari, els britànics van aconseguir que des de primera hora de la tarda a la plaça Espanya s’iniciés una processó en què els devots dels Rolling Stones treien a passejar les imatges venerades del grup mentre enfilaven cap a l’Estadi Olímpic. Amb pas agermanat, la confraria de fans lluïa les samarretes de la icònica llengua que mutava segons l’època i el disc; d’altres portaven les de les gires antigues dels 90 i fins i tot alguna de més vella. Alguns seguidors alçaven banderes, braçalets del club de fans i dessuadores amb missatges com “Qui collons és Mick Jagger?”, mentre repetien un mantra entre dents: “Havíem de venir, podria ser l’últim concert que fan aquí”.
Fans que, per cert, van aguantar estoicament les cues dels controls de seguretat. Hi havia moments que semblava més fàcil aconseguir seure al tron de Joc de trons que no pas accedir a l’estadi. Fins a vuit controls on s’havia d’ensenyar l’entrada, on es revisaven les bosses i es demanava el DNI o el passaport. En un dels últims controls, quan ja s’albirava a l’horitzó la desitjada porta d’accés, una parella no va poder entrar perquè no eren els titulars de les entrades.
Un parèntesi festiu
Múrcia, Mallorca i Galícia, però també els Estats Units, l’Argentina, Indonèsia i Alemanya eren algunes de les procedències que corrien pels voltants del concert. En general es va viure un ambient atlètic, festiu i que va tenir alguna picada d’ullet al Procés, com els globus amb la llengua i la paraula votarem.
Brown sugar, Jumping Jack Flash, Gimme shelter i Satisfaction -els últims acords de la qual van encendre un castell de focs- van ser la traca final amb la qual potser Barcelona enterra els Rolling Stones definitivament. Però com ja van demostrar els malucs nerviosos de Jagger, mala herba mai no mor.
