L’última oportunitat per a la música en viu

Barcelona“Porto dotze anys a l’administració municipal, i aquesta és l’última oportunitat per no fracassar”. Així de sentenciós es va mostrar Carles Sala, director de Barcelona Capital de l’Institut de Cultura (Icub) i responsable d’àrea municipal de música des del 2004. Ho va dir dilluns al mirador del CCCB durant el debat Barcelona i les polítiques culturals per a la música en viu, organitzat pel Primavera Pro i l’ASACC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya), amb la col·laboració de l’Icub.

Potser sí que som davant l’última oportunitat per a la música en viu en una ciutat que es proclama mediterrània i oberta però que teixeix un garbuix de normatives que dificulten la sostenibilitat de l’ecosistema musical. Una ciutat on hi ha una tensió entre la cultura de l’esdeveniment i les programacions regulars, entre els interessos públics i privats, i entre l’excel·lència i el valor social. Una ciutat on va desapareixent l’hàbit d’anar a un concert independentment de qui hi actuï.

Bona part d’aquest ecosistema musical va ser present al CCCB: des de promotors privats fins a gestors d’equipaments públics de proximitat, passant per representants de les sales de concerts, dels centres d’ensenyament i dels músics. En canvi, cap veu de l’àmbit de la clàssica. Aquest és un altre dels grans mals: clàssica i moderna es perceben com a conceptes aïllats, quan seria força interessant que en un mateix debat intercanviessin postures equipaments com L’Auditori i l’Ateneu Popular 9 Barris o promotores com Ibercamera i The Project.

El debat va ser més una llista de problemes que de solucions. Molts dels participants van reconèixer que cal seguir contrastant opinions i centrar debats futurs en qüestions gens menors com la política de subvencions i la gestió de l’espai públic. “No sé si el sector està desestructurat, però sí que sé que hi ha una sola veu que diu «deixeu-nos fer», perquè les traves són enormes”, va dir Berta Sureda, comissionada de Cultura de l’Ajuntament i directora de l’Icub. ¿Una sola veu o múltiples veus que coincideixen en la diagnosi però no en les polítiques que cal aplicar? De moment, l’Icub ha engegat un estudi jurídic. “Treballem per un canvi de normativa. Tenim bones expectatives, però no serà d’avui per demà”, adverteix Sureda.

Sales de concerts

Urgeix canviar la normativa

Per a Carmen Zapata, de l’ASACC, la prioritat és “protegir el teixit de la música en viu”. “Això pot anar acompanyat de polítiques d’estímul, però no són les més importants”, diu. En el cas de les sales de concerts privades, una de les urgències és acabar amb la complexitat normativa i amb absurds com ara que l’Heliogàbal rebi un premi Ciutat de Barcelona per la seva programació musical quan no té llicència per fer-hi concerts. O que un projecte com el Koitton Club hagi patit tants entrebancs per tirar endavant.

Les més castigades són les que Lluís Torrents, president de l’ASACC i responsable de Razzmatazz, considera “sales de base”, com ara la Rock Sound i l’Heliogàbal. “La música en viu existeix perquè treballi la Guàrdia Urbana”, diu Lluís Cabrera, del Taller de Músics, que amb aquesta frase condensa l’etern conflicte entre veïns i sales de concerts. “Les molèsties no són mai de la música en directe perquè, de fet, mai ningú s’ha queixat de cap concert. Les queixes són de quan la gent surt a fumar, del soroll que hi ha al carrer, com passa amb qualsevol bar”, precisa Miquel Cabal, de l’Heliogàbal. Una de les maneres de desencallar el conflicte és que les sales s’integrin més en el veïnat seguint el model d’espais autònoms que busquen punts de consens amb els veïns des de la proximitat.

Promotores de concerts

El greuge comparatiu

No és el mateix programar dos concerts d’Adele al Palau Sant Jordi que organitzar el festival de música negra Say It Loud a la Farinera del Clot. Per tant, és massa atrevit afirmar que tothom que munta concerts té la mateixa veu. Tanmateix, Tito Ramoneda, de The Project, creu que “no s’ha de separar grans de petits sinó dotar de valor el sector”. L’IVA al 21% n’ha unit uns quants. I altres comparteixen la sensació de sentir-se agreujats per l’administració. “He vist passar molts alcaldes i molts consellers de Cultura, i la música sempre ha sigut la gran oblidada”, diu Neo Sala, de Doctor Music.

Altres mantenen que els perjudica la competència dels equipaments i festivals públics, tal com recull el manifest No n’hi ha prou amb escoltar la música, impulsat per Cabrera, Quico Pi de la Serra i Dani Negro, del Harlem Jazz Club. En un debat sobre festivals organitzat al Mercat de Música Viva de Vic, Juli Guiu, director del Festival de Cap Roig i del Suite i de la promotora Clipper’s, va assegurar que calia “prohibir els concerts amb entrada gratuïta” organitzats pels ajuntaments. Això sí, reconeixia una contradicció: en tant que representant d’artistes, sí que acceptava que els ajuntaments contractessin els seus representats.

Per a les promotores, la normativa també resulta asfixiant. Ramoneda recorda que per al concert d’Estopa al Palau Sant Jordi els Mossos d’Esquadra van exigir que es reforcés la seguretat privada per accedir al recinte. “I vam haver de pagar-la nosaltres”, diu Ramoneda.

Músics

Els grans oblidats

Els músics i el públic són els grans oblidats en els debats. Els primers són víctimes de la precarietat i de la inseguretat laboral. “Hi ha molts problemes perquè puguin professionalitzar-se. La millor manera d’ajudar un músic és que li paguin”, diu Javi Zarco, de la discogràfica Slow Walk Music. “I que el treball del músic sigui digne”, afegeix Mario Rossy, de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna. La situació de molts músics evidencia la fragilitat de l’ecosistema musical. En aquest àmbit les polítiques municipals tenen poc recorregut pràctic fora dels equipaments municipals, i probablement serà un dels aspectes que haurà de tenir en compte el pla integral de la música que està desenvolupant el departament de Cultura de la Generalitat.