L’últim viatge al poble dels escriptors russos

Peredélkino (rússia)Amb l’enterrament de l’escriptor Ievgueni Ievtuixenko, aquesta setmana Rússia ha acomiadat tota una època: la generació literària dels anys 60, quan la poesia encarnava el desig de llibertat que es respirava durant el desglaç soviètic, quan Nikita Khrusxov va agafar les regnes de la Unió Soviètica després de la mort de Ióssif Stalin el 1953.

Ievtuixenko va morir l’1 d’abril als 84 anys a la ciutat nord-americana de Tulsa, on vivia i feia classes de literatura russa a la Universitat d’Oklahoma. Va ser enterrat l’11 d’abril al cementiri de Peredélkino, un poble dels afores de Moscou carregat de màgia literària, perquè des dels anys 30 hi resideixen i s’hi enterren escriptors. D’aquesta manera es complia l’última voluntat del poeta que havia aconseguit ser respectat i admirat tant pel poble com pel poder, que li concediria el seu últim desig: ser enterrat al costat de Borís Pasternak, l’autor de Doctor Jivago.

La tomba de Ievtuixenko se suma als atractius de Peredélkino, un poble de datxes -cases de camp- que els amants de la literatura russa veneren i on els agrada recitar poesia al cementiri. S’hi poden visitar les cases-museus de Pasternak, del cantautor Bulat Okudjava, de l’escriptor Kornei Txukovski i també de Ievtuixenko. La història del Peredélkino literari es remunta a un decret del 1933 de les autoritats soviètiques “sobre la construcció del poble dels escriptors”. En ple estalinisme, era una forma d’organitzar i intentar controlar la producció literària. Aquell mateix any en un poble de Sibèria, a la regió d’Irkutsk, naixia Ievtuixenko.

El poeta de les masses

Conegut sobretot per la seva obra poètica, Ievtuixenko va escriure també novel·les, guions cinematogràfics, cançons i va dirigir pel·lícules. A Rússia se’l recorda molt com a membre d’aquella generació dels anys 60 -amb Bel·la Akhmadúlina, Robert Rozhdestvenski i Andrei Vosnessenski- que omplia estadis de futbol de gent que volia escoltar la seva poesia.

“Avui m’he acomiadat de Ievtuixenko i de tots els poetes del seu temps, de la nostra joventut, quan amb ells compartíem les seves caigudes i ascensos i anàvem als seus recitals, on respiràvem la llibertat”, explicava emocionada Tamara Ivanovna, una enginyera cosmonàutica jubilada, a la sortida de la capella ardent a la Casa Central dels Literats de Moscou, on milers de russos van retre dimarts l’últim homenatge al poeta. Ievtuixenko té un poema que comença amb el vers “A Rússia un poeta és més que un poeta” i en el qual defensa que només pot ser poeta aquell que té un compromís cívic i un sentit de la justícia molt forts. Ievtuixenko va començar a ser conegut fora de l’URSS quan amb 28 anys va publicar el poema Babi Iar en memòria de la massacre de jueus ucraïnesos perpetrada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

El 1968 va criticar l’enviament de tancs soviètics per reprimir la Primavera de Praga, que defensava el socialisme de rostre humà. El 2013, el poeta deia en una entrevista: “Mai he estat tan a prop del suïcidi com en aquells moments”. També explicava que el va evitar gràcies als telegrames que va enviar a les autoritats txecoslovaques i les soviètiques i a les poesies que va escriure. De manera indirecta va fer d’intermediari en diverses ocasions entre soviètics i nord-americans i va ser diputat durant la perestroika. Després de la caiguda de l’URSS el 1991 va emigrar als EUA, però va continuar viatjant a Rússia, on el 2010 va rebre la màxima condecoració cultural. Atractiu, vestit fins al final amb estrambòtiques americanes estampades, dominava perfectament l’oratòria i la teatralitat.

Ricard San Vicente, traductor i professor de literatura russa a la Universitat de Barcelona, defineix així l’obra de Ievtuixenko: “La força maiakovskiana de la seva poesia, com també un gran lirisme i musicalitat, van inspirar milions de soviètics. El seu compromís moral recollia els dos sentits de la paraula”. El personatge, des del seu punt de vista, “és com Rússia: gran i fals i de vegades genial”. San Vicente el va conèixer i va poder patir i gaudir els llargs recitals poètics amb què obsequiava els seus amics. A més, li va fer d’intermediari perquè els seus llibres arribessin a Espanya. Ievtuixenko parlava espanyol i havia fet recitals a molts països, a l’Amèrica Llatina, als EUA i també a Espanya, on ha estat traduït al castellà i al català. L’any passat va ser a Barcelona per fer un recital amb Joan Margarit.

La pregunta que es fa molta gent és si realment era valent o era un dissident permès pel règim. Per a la historiadora Irina Zórina, resident a Peredélkino i que coneixia molt bé Ievtuixenko, “era com una mena d’aparador de la nostra cultura a l’altra banda del Teló d’Acer”. “Era un bon poeta, un poeta social, humanitari i polític, un poeta dels anys 60, quan s’havia de buscar la llibertat, però al mateix temps sabia posar-se d’acord amb el poder”, explica Zórina.

Peredélkino depenia del desaparegut Fons Literari, i ara l’estat és el propietari d’aquesta zona de cases de camp envoltada de boscos a 25 minuts del centre de Moscou. Zórina i la cinquantena d’escriptors que encara hi viuen temen que els facin fora d’aquí poc. La família de Ievtuixenko, però, podrà tornar quan vulgui a Peredélkino, ja que el poeta és dels pocs que va aconseguir privatitzar una part de la casa donant-ne una altra part a l’estat com a casa-museu.