L’últim científic que va fabricar la bomba atòmica

BarcelonaEl premi Nobel de física Roy Jay Glauber (Nova York, 1925) tenia tan sols 18 anys quan va entrar a formar part del projecte Manhattan, el nom en clau que tenia el pla secret del govern nord-americà per crear la primera bomba atòmica de la història. D’aquell equip de científics que, en un lloc amagat de Los Alamos (Nou Mèxic), van fabricar les bombes llançades sobre Hiroshima i Nagasaki, ell és l’únic supervivent. Fa més de tres anys, Glauber va participar en unes conferències al Centre de Ciències de Benasc i va acabar, en la intimitat d’un bar, parlant amb el catedràtic de física teòrica de la Universitat de Barcelona José Ignacio Latorre. En aquella conversa, el premi Nobel va començar a donar detalls sobre la comunitat de 300 científics que, entre el 1943 i el 1945, va fabricar la bomba atòmica. Poc després ho relataria davant la càmera.

El seu testimoni i el material inèdit que s’ha desclassificat fa poc del Laboratori Nacional de Los Alamos es poden veure al documental That’s the story. Novel laureated Roy J. Glauber remembers the making of the atomic bomb. Una primera versió de 30 minuts es va estrenar al Festival de Berlín. El ressò va ser tan gran que ara els seus directors, Latorre i Maite Soto, ja en preparen una segona versió d’una hora. Han despertat l’interès de televisions d’arreu del món.

“Glauber ens explicava que no sabia ni com va arribar al Laboratori Nacional de Los Alamos. L’únic que li van dir és que havia d’enviar les seves pertinences a un apartat de correus de Santa Fe, el número 1663, i que si algú li havia d’escriure al sobre hi posés aquesta adreça”, explica Soto. “El govern nord-americà va convertir un ranxo, on estiuejaven els nens de famílies adinerades, en una ciutat de barracons on acabarien vivint 6.000 persones, entre científics i militars”, detalla Latorre. Hi havia les ments més brillants: a Los Alamos s’hi van arribar a concentrar sis premis Nobel. Van trigar vint mesos a fabricar la bomba: el 16 de juliol del 1945 es va fer una primera prova a Alamogordo. El projecte va culminar amb el naixement de Little Boy i Fat Man: la primera bomba va ser creada al laboratori d’Oak Ridge i esclatava a Hiroshima el 6 d’agost del 1945; la segona va sortir de Los Alamos i es llançava sobre Nagasaki tres dies després.

La vida entre científics

Al documental, Glauber detalla com era la vida quotidiana en aquesta ciutat envoltada per filferrades i on, malgrat l’estricte control -no es podia pronunciar la paraula físic, sinó enginyer, i tothom tenia un nom clau-, hi va haver filtracions i espionatge. “Ens explica que anaven al cinema tres cop per setmana, que feien moltes excursions i que, a Los Alamos, el que més es produïen eren nens. Durant aquells vint mesos van néixer 300 criatures”, detalla Soto.

En aquella comunitat també hi havia moltes tensions. El general Leslie Groves era el responsable militar del projecte i Robert Oppenheimer era el director científic. Groves no tenia gaire empatia amb els físics: “Era un home molt pragmàtic, que creia que els científics eren una comunitat excèntrica. No entenia gens ni mica la mentalitat científica”, assegura Soto. Groves va arribar al projecte Manhattan després de dirigir la construcció del Pentàgon. Molts dels científics que van col·laborar en la fabricació de la bomba atòmica eren europeus que havien arribat als Estats Units fugint dels nazis: l’alemany Rudolf Peierls, l’austríac Otto Frisch, l’italià Enrico Fermi o el controvertit hongarès Edward Teller. Aquest científic, fervent anticomunista, es va guanyar crítiques quan va declarar contra Oppenheimer davant del Comitè de la Cambra d’Activitats Antiamericanes. Teller va dir que se sentiria més segur si Oppenheimer no ocupés cap lloc de poder.

Glauber, en canvi, parla molt bé d’Oppenheimer. “El descriu com un científic brillant, amb molt de carisma. Tenia totes les qualitats necessàries per ser un gran líder. Defensava que la informació havia de circular lliurement. No té tan bones paraules per a Teller”, explica Soto. L’hongarès, que no perdonava a Oppenheimer no haver-li donat la direcció d’un dels projectes de Los Alamos, després de la seva declaració va ser repudiat per una part de la comunitat científica.

Adéu a Los Alamos

A Hiroshima i Nagasaki van morir instantàniament més de 110.000 persones, i molts milers més emmalaltirien després per culpa de la radiació. “Els científics van demanar en una carta que la bomba es llancés en una illa deserta, com a demostració de força, però no se’ls va fer cas”, detalla Latorre. Al final es van adonar que havien perdut el control sobre la bomba. Qui decidia era Washington. “En aquell moment, però, no hi va haver cap dilema moral. Molta gent havia mort a la Segona Guerra Mundial i ningú dubtava que s’havia de llançar la bomba”, afegeix Latorre. L’objectiu, en realitat, era parar els peus a la Unió Sovètica. Era l’inici de la Guerra Freda. Glauber, al documental, insisteix que no s’hi val a opinar a posteriori. Després de la Segona Guerra Mundial, però, el científic mai més va voler saber res de Los Alamos.

Oppenheimer: de pare de la bomba atòmica a víctima de la caça de bruixes

Robert Oppenheimer, el pare de la bomba atòmica, ho tenia tot. Era brillant, atractiu, ric i culte. Amb el final de la Segona Guerra Mundial es va convertir en un heroi nacional. Però feia anys que l’FBI l’investigava: era d’esquerres i s’havia casat amb la viuda d’un brigadista que havia anat a combatre a la Guerra Civil Espanyola. Però el pitjor, pel govern nord-americà, era que discrepava. Oppenheimer creia que la seguretat d’un estat no depenia de la seva habilitat a l’hora de fer mal: “No es pot basar en la seva capacitat científica. La base ha de ser que les guerres futures siguin impossibles”. No es va trobar cap prova de la seva deslleialtat, però se’l va marginar. Un dubte era suficient per prohibir-li accedir als secrets militars. El científic no tornaria a ser el mateix. Va morir d’un càncer el 1967.