“Un passat com un barri / de futur sense espills, / on van viure els meus avis, / on van néixer els seus fills. / Tinc records del meu pare / quan després del treball / ens baixàvem a beure / les orxates d’en Vall...” A la cançó Somnis de la plaça Rovira, Luis Eduardo Aute evocava la seva infantesa al barri de Gràcia. Va néixer a Manila, vivia a Madrid, cantava en castellà, però també en anglès i francès, fins i tot cançons tradicionals en tagal... Però tenia el català com una segona llengua materna i estimava Catalunya de la manera com ell estimava allò que estimava: generosament, intensament, emotivament.
També entenia el sentiment nacional i intentava de fer-lo comprendre en les altres llengües i els altres patrimonis sentimentals que li eren pròxims i que el visitaven al seu xalet del carrer Jorge Juan. Quan va cantar a l’esplanada de la catedral de Barcelona –molt abans que l’independentisme guanyés escons i carrers–, va demanar el dret d’autodeterminació. Jo era al camerino amb ell el minut abans, en vam parlar, ho tenia clar.
Dues de les seves primeres cançons –que van ser èxits sobretot perquè les va cantar la Massiel més popular aleshores–, Al·leluia i Roig damunt el negre, ja les va enregistrar en català, el 1967. També va col·locar frases a la cançó Ché, qué mal, dedicada al seu amic Carlos Arjona, pescador de Dénia, on passava temporades, com també les havia passades a Sitges. I va versionar-hi l’Springsteen d’Els carrers de Filadèlfia, per a una Marató de TV3. Joan Isaac, amb la col·laboració de Miquel Pujadó, va cantar en català els seus greatest hits. Meravelloses cançons que l’Aute vivia tant quan les cantava a duet amb ell... Busquin aquest Auteclàssic (Sony, 2009).
La cançó més monumental de l’Aute, Al alba, té l’arrel en l’afusellament de Txiki a Cerdanyola. La canta des de la màxima intimitat i potser per això és la seva més enorme cançó política contra la dictadura: perquè no és política, és humanitat. Abans d’escriure aquestes ratlles, l’he tocada al piano i he plorat l’amic que vaig conèixer perquè em va trucar per telèfon per demanar-me el pròleg del seu primer recull de cançons editades en llibre, l'any 1980.
Després em va escriure ell el pròleg del meu únic llibre de ficció i em va dedicar La belleza cada recital que va fer també al Palau, fa molts anys: cada dia! Les paraules que m’adreçava –precioses– em venen al cap amb la seva amistat entranyable. De tancar bars després dels concerts, amb l’amic Pere Camps; de tants àpats a casa seva, amb la Marichu Rosado, la seva dona, fins que en Sisa i jo els vam dir que érem més partidaris de menjar calent que de les delicatessen fredes i vam començar a degustar magnífics besucs al forn. També el vaig veure pintar al seu estudi, una mena de peixera lluminosa, amb tresors que mai no exposaria: aquell retrat a l’oli de Pastora Vega. I quan agafava la guitarra i em deia “A veure què et sembla això?”; com diuen ara, “pell de gallina”.
Si aquesta merda que empastifa vides i quotidianitats no hagués fet cap, hauríem anat a veure’l, i ara ni tan sols podrem acomiadar-lo. Sort que “queda la música”, que va cantar amb inspiració de Cohen, i que és l’estat energètic en el qual ressuscitaran els cossos, segons el savi Agustí d’Hipona, que va demostrar que en la paraula hi nia l’art del so. “Males companyies són, Toni, la tristesa i la descreença”: així començava el pròleg que em va fer en forma de carta.