La Ludwig Band, molt bones notícies per al pop català

BarcelonaLa Ludwig Band és una de propostes més engrescadores del pop català actual. Ja ho eren quan van publicar Al límit de la tonalitat (2020) i eren saludats com els nous Manel, i encara ho són més ara amb l’àlbum La mateixa sort (The Indian Runners, 2021), sens dubte una de les bones notícies musicals de l’any. No és estrany que dos dels festivals amb el criteri artístic més despert hagin inclòs La Ludwig Band en la programació: actuen aquest diumenge a l’(a)phònica de Banyoles i l’1 de juliol al Poesia i + del Maresme.

“Deu venir de gust trobar els nous Manel un dia o l’altre, però jo de moment no m’hi presento”, diu murri Quim Carandell, cantant i compositor principal del grup format a Espolla. “No som els nous Manel”, afegeix Andreu Galofré, baixista del sextet que completen Gabriel Bosch, Roger Cassola, Pau Lanzetta i Lluc Valverde. Deixem-ho que, com els Manel, també La Ludwig Band és una aventura que paga la pena de seguir ben de prop.

Remenen una tradició lligada a noms com Bob Dylan, Pau Riba, Sisa, Els Surfing Sirles, Vàlius i Power Burkas. Hi ha un talent singular en les lletres, prodigis narratius sobre culpes, crims, amors en terres col·lectivitzades i petites catàstrofes, amb personatges com dos milicians enamorats, un temporer albanès que “mira de buscar-se la vida i no acaba de trobar-la”, un pirata en cerca i captura i una dona misteriosa que “s’amagava al bosc entre alzines sureres”. Poca broma amb cançons com Judicis, El fill del rei, Tren a València i S’ha mort l’home més vell d’Espolla, que transmeten l’excitació dels projectes que s’estan construint sobre la marxa i que, per tant, no es tanquen en la conformitat de fórmules i convencions. Ni en les pròpies, com els galls de Carandell que clausuren alguns versos com si fossin esgarips desesperats. "Els galls aquests s'acabaran convertint en un mal vici, tot i que durant una època em van semblar graciosos", admet.

“No en sabem gaire, de fer discos. N’estem aprenent”, assegura Carandell, per a qui La mateixa sort és “una evolució del disc anterior”. I no se n’amaguen: repesquen la cançó La llum de l’Alba de l’altre àlbum perquè se’ls va ocórrer “una altra manera de tocar-la”. Són transparents sobre la seva manera de treballar fins a l’extrem d’incloure dues versions de la cançó Judicis: una és en tonalitat menor, i connecta amb les balades funestes de Nick Cave; i l’altra, en tonalitat major, camina eixerida com una llegenda cantada per Bob Dylan. “Judicis és una de les cançons que ja fa temps que toquem. Primer la tocàvem en major, però vam decidir que era massa llarga per tenir cap futur i en vam fer una versió en menor que era més curta. Després no sé ben bé per què la vam tornar a tocar en major perquè també ens agradava”, admet Carandell. També n’hi ha que venen “d’un disc fallit sobre la Guerra Civil”, com Quan les hores no portaven enlloc, “inspirada en la pel·lícula Terra i llibertat de Ken Loach i en la novel·la Per qui toquen les campanes d’Ernest Hemingway”, i que explica la història de dos milicians homosexuals. "És una manera d’explicar una cosa d’una manera diferent, perquè si has d’explicar només una història d’amor homosexual, Mecano ja se n'ha encarregat abans i potser no cal que ho faci algú altre. I si només has d’explicar una història de la Guerra Civil, ja n'hi ha moltes. Però ajuntant les dues coses hi ha un toc més personal en tot plegat", diu Carandell.

Aquests traginers de cançons també alimenten el disc amb composicions d’origen teatral, com 30 monedes. “Per Setmana Santa vam estrenar Sant Pere el farsant, que parla de la passió de Crist adaptada a una història d’anarquistes desallotjats del seu local”, explica Carandell. 30 monedes, per cert, és la segona cançó que el grup dedica a Judes. A Sant Pere el farsant hi va participar el duo Tarta Relena, que també col·labora en el disc posant veus a General Mitre. "Ens coneixem de fa anys, amb les Tarta, perquè una d'elles, l'Helena, és cosina del Lluc [el clarinetista de La Ludwig Band] –detalla Carandell–. I amb la Marta havíem treballat en una obra de teatre, Les aventures extraordinàries de Fiona Pereshtroikovitx, que parla sobre una atleta russa a les Olimpíades de Barcelona; la Marta de Tarta Relena era l’atleta en qüestió.Hi ha un traspàs de música constant entre el teatre i La Ludwig, i això està molt bé".