Lucrecia Martel: “Quina certesa tenim del passat si la història l’escriuen els vencedors?”

BarcelonaDeu anys després de La mujer sin cabeza, l’argentina Lucrecia Martel (Salta, 1966) torna a les cartelleres demà amb l’adaptació d’una obra clau de les lletres argentines, Zama, d’Antonio Di Benedetto. El protagonista és un lletrat de la Corona espanyola que, a finals del segle XVIII, espera en una ciutat costera del Paraguai que arribi la carta amb l’ascens que li permetrà reunir-se amb la família. Martel filma la història recreant-se en l’atmosfera d’aquest món colonial, sensual i desesperant, un infern kafkià que confirma la directora com el gran referent del cinema d’autor llatinoamericà del segle XXI.

El seu cinema destaca per l’ús narratiu i expressiu del so. ¿El cine d’autor infravalora les possibilitats del so? Sovint sembla que només els films de gènere en treguin partit.

En el cinema de gènere es fa un ús molt efectista del so. L’altre dia em van fer escoltar el tràiler de Stranger things en sistema Atmos i em va semblar la típica cosa òbvia que es fa quan la tecnologia és nova. En el cinema de superherois, per exemple, es fa un ús molt bast del so perquè l’experiència sigui entretinguda però atordidora. En el cinema d’autor no es fa gaire ús del so perquè encara estem en una cultura molt visual i els directors i guionistes venen d’escoles de cinema amb un enfocament molt visual.

Per a vostè, en canvi, el so és capital.

Perquè jo no em baso en l’argument com si fos la cosa més important. Així, tots els detalls, el so, l’enquadrament, etc., són tensions que fan que l’espectador es capbussi en aquest món, perquè no ha córrer com un conill per veure qui va matar a qui. Quan les pel·lícules no tenen l’argument com a estructura de base, tota la resta es torna més significatiu.

Després de La mujer sin cabeza va intentar adaptar el mític còmic argentí El eternauta. Es coneix que el procés va ser tortuós i, finalment, fallit. ¿ Zama és una reacció a aquella experiència frustrant?

Sí, és impossible dissociar les dues coses, sobretot perquè El eternauta era un còmic de ciència-ficció que m’obligava a mirar el futur i Zama em feia pensar en el passat, que al final és pensar sobre el temps. Una cosa, doncs, em va servir com a entrenament per a l’altra. Per fugir de la frustració del projecte d’ El eternauta, a més, vaig fer un viatge en vaixell i va ser llavors que vaig llegir el llibre. El eternauta em va portar a Zama.

¿La seva versió era fidel al còmic, que relata una invasió alienígena?

A mi el que em sembla més interessant és que la invasió es mostrés com un conflicte bèl·lic i que no fos nítid que l’enemic sigui l’altre. Quan l’enemic és l’altre, es legitima el pitjor d’un mateix: assassinar, odiar... En canvi, si no tens clar qui és l’enemic, tot és més ambigu i interessant.

El cinema històric sol estar enfocat a perseguir el realisme i la fidelitat. La seva visió del passat a Zama, en canvi, és gairebé onírica.

Tampoc el llibre tenia aquesta obsessió per la fidelitat. A més, ¿quina certesa tenim del passat si la història l’escriuen els vencedors? Sent fidel a la història, a qui ets fidel? A una història que es va anar ordint pels interessos d’una gent. Em sembla bé representar el passat amb altres hipòtesis, amb més llibertat.

A Zama, la naturalesa i la ciutat es fonen en un sol ens a través del so o d’escenes com la de la llama que apareix per un despatx.

Va ser casualitat. Bé, no era casualitat que fos allà, però no sabíem què faria, la deixàvem lliure perquè fes el que volgués. Pensa això: què és més natural, la formiga o el formiguer? Les dues coses, oi? Doncs amb l’home és més complicat. Una ciutat, a priori, no és natural. Però és el formiguer de l’home. Per què no és natural, doncs? Tenim una manera estranya de marcar el límit.

Pedro Almodóvar és productor de Zama i ja va produir els seus dos films anteriors. Quina relació la uneix a ell i el seu cinema?

Vaig veure les pel·lícules de Pedro Almodóvar quan tenia 17 o 18 anys i va ser la primera vegada que em vaig petar de riure al cinema. Pepi, Luci y Bom, La ley del deseo, Entre tinieblas... Em feien molta gràcia perquè en els diàlegs hi reconeixia la meva família. Chus Lampreave em recordava molt la meva àvia. Així, quan es va fixar en La ciénaga, va ser un orgull. I com a productor és molt respectuós, no vol canviar res.