‘Lucia di Lammermoor’ al Liceu: l’agonia d’una nina trencada

Barcelona“L’Edgardo de Lucia di Lammermoor és un paper molt especial perquè forma part de la tradició més aficionada a l’òpera; crec que és l’òpera de Donizetti més representada. Juntament amb Rigoletto, El barber de Sevilla, La Traviata i Turandot, forma part del grup de les òperes que més agraden i que més es representen”, diu el tenor peruà Juan Diego Flórez, que cantarà aquest paper per primera vegada divendres al Liceu, amb la soprano romanesa Elena Mosuc en el paper protagonista i amb direcció musical de Marco Armiliato.

Flórez també explica que té “fe” que la responsabilitat de debutar no el faci quedar-se en blanc. “No només estàs cantant un paper molt difícil i que dramàticament és molt important, sinó que entres en una tradició de cantants que han fet aquest paper. Significa calçar-se les sabates dels grans, amb coratge i amb art -subratlla el tenor-. No he trigat a cantar-la pel grau de dificultat sinó perquè requereix una vocalitat que tingui un centre de la veu una mica més desenvolupat, més ample, i ara ja em sento preparat”.

A més del debut de Flórez, aquesta òpera suposa el retorn del director d’escena italià Damiano Michieletto al Liceu, pocs mesos després presentar-hi el seu Così fan tutte. “ Lucia di Lammermoor és perfecta, des del punt de vista del cantant i vocal. La producció també ho és, perquè no intenta fer massa coses en una obra en què no és necessari”, explica Flórez sobre el fet que, a més del paper, també ha d’incorporar a la seva interpretació la mirada personal del director d’escena, que ha ambientat l’òpera en una torre de vidre de prop de vuit metres d’alçària. A més de presidir l’escenari, l’ edifici està inclinat i té els vidres trencats. “Lucia viu la seva condició de dona aïllada de la realitat reclosa a la torre d’un castell; com una nina, usada com a instrument del poder i, finalment, destrossada. Ella troba la seva llibertat en el suïcidi, en la renúncia a participar en el ritual col·lectiu del poder familiar del qual és víctima”, diu el text que ha escrit Michieletto sobre la seva visió de la història.

El màxim exponent del ‘bel canto’

“Fa 23 anys que vaig cantar Lucia di Lammermoor per primera vegada i aquesta producció va néixer una mica amb mi el 2009 -explica Elena Mosuc-. L’escenografia indica molt com és l’òpera: aquest escenari mostra un món distorsionat, com també ho és la psicologia dels personatges i de la societat. La part més difícil per a mi és la de la bogeria, la scena della pazzia, perquè s’ha de fer servir molt la torre. Jo la utilitzo molt més que la resta de personatges. Mentre vaig amunt i avall he de fer floritures, així que el director em va donar plena llibertat per moure’m per no arribar al final de la funció sense alè”.

“ Lucia di Lammermoor és el màxim exponent del bel canto. Exigeix una tècnica molt depurada i molt perfecta. I per a nosaltres encara és més complicat, perquè els solistes estem molt exposats. És cert que l’orquestra ens acompanya, però estem obligats a fer servir tècniques vocals i sobretot respiratòries per mantenir la longevitat de la veu”, assegura Mosuc.

Aquesta Lucia di Lammermoor inclou dues coincidències sucoses: va ser la primera òpera que Juan Diego Flórez va veure fora del seu país i va poder escoltar un dels seus ídols, Alfredo Kraus, fent el paper al Metropolitan de Nova York. Va ser possible gràcies a la generositat d’un guarda de seguretat, que li va donar l’entrada d’una persona que l’havia de recollir i que no s’hi va presentar. “Jo no tenia ni els deu dòlars per anar al pis més alt i l’entrada que em va donar no era de deu dòlars, sinó de 180”, recorda el cantant. Alfedro Kraus també va aparèixer en la història personal d’Elena Mosuc, que va fer Lucia di Lammermoor amb el tenor canari un any abans de la seva mort.