'Luca': un Pixar a la italiana que va directe a Disney+
La llum de la Mediterrània banya el nou film animat de l'estudi, un conte fantàstic amb criatures submarines ambientat en un poble de costa
BarcelonaL'estudi Pixar sempre ha buscat el públic més global possible apel·lant a la universalitat dels arguments, però, a partir de Ratatouille, també a una certa diversitat cultural pel que fa als escenaris de les pel·lícules, alternant l'ambientació nord-americana amb la França gastronòmica de la rata Remy, el folklore mexicà del Dia dels Morts o l'Escòcia medieval de Brave. En aquesta mateixa línia, aquest divendres s'estrena a Disney+ Luca, un Pixar a la italiana ambientat en un poblet de la costa de la Ligúria amb cases de colors pastel i roba estesa als balcons, un univers idíl·lic banyat per la llum càlida de la Mediterrània que comparteix protagonisme amb el món subaquàtic on, no gaire lluny, habiten unes criatures marines temudes pels pescadors de la zona.
El títol fa referència al nen protagonista, però, contra el que es podia esperar, Luca no és una altra història d'amistat entre nen i monstre: aquí el Luca és una de les criatures marines i els monstres, com de costum, som els humans i la nostra mania de perseguir tot allò que no entenem. La necessitat que sent el Luca d'escapar de la sobreprotecció dels pares es multiplica quan coneix l'Alberto, un altre nen submarí solitari però més agosarat amb qui s'aventura a una superfície on, tot i sentir-se –literalment– com un peix fora de l'aigua, el seu aspecte s'humanitza i els dos vailets es barregen amb els habitants de Porto Rosso, nom d'inequívoques ressonàncies al Porco Rosso de Hayao Miyazaki.
L'origen de la història són els estius que el director de Luca passava de petit a la comarca de Cinque Terre i l'amic que va conèixer als 12 anys, que el va ajudar a sortir de l'ombra protectora de la família. Genovès establert als Estats Units, Enrico Casarosa és el primer director europeu d'una pel·lícula de Pixar i també autor del curt La lluna, que el 2011 va acompanyar les còpies de Brave i va acabar sent nominat a l'Oscar. Luca comparteix amb La lluna un disseny de personatges similar i la fascinació per l'imaginari mediterrani, tot i que la pel·lícula s'inscriu més en el gènere d'història de superació personal amb elements fantàstics que Pixar tant domina: canvien els personatges, l'escenari i l'obstacle a superar però la plantilla és similar a la de Coco, Onward o El viatge d'Arlo.
Carta d'amor a la Itàlia dels 50 i 60
La falta de novetats pel que fa a la trama convida a fixar-se, doncs, en el que fa diferent a Luca: una ambientació que és una carta d'amor a Itàlia, però a la Itàlia fixada en el seu imaginari dels anys 50 i 60 amb la Vespa com a símbol de llibertat, el bigotet de Marcello Mastroianni a Divorci a la italiana com a cànon de bellesa masculina i uns secundaris que semblen sortits d'una pel·lícula de Mario Monicelli. Tot això, esclar, filtrat pels codis que Hollywood utilitza per acostar-se a les realitats llunyanes, és a dir, amb els personatges parlant un anglès macarrònic amanit d'expressions italianes i un medley a la banda sonora que va de Maria Callas cantant l'ària O mio babbino caro de Puccini a èxits de Rita Pavone, Mina i Gianni Morandi.
Si ens hi fixem encara més, a les parets de Porto Rosso descobrim més pistes: els cartells de La strada de Fellini o de la mítica Vacances a Roma amb Gregory Peck i Audrey Hepburn. Casarosa també reclama a les entrevistes la influència del Visconti de La terra tremola, però és difícil detectar-la en una pel·lícula tan dolça i amable com Luca, que no destaca precisament per l'abundància d'elements situats estratègicament per apel·lar al públic adult. Les veus que es queixaven de la complexitat temàtica de Soul o Del revés no han de patir amb Luca, que no precisa d'explicacions posteriors per a la canalla i, tanmateix, es pot llegir perfectament com una al·legoria en favor de la diversitat de formes de ser i viure, també pel que fa a la identitat sexual –molt significat en aquest sentit el gag de les dues criatures marines que surten de l'armari al final de la pel·lícula.
Pixar, sense pantalla gran
Però el gran drama de Luca no està en la pel·lícula, sinó als despatxos de Disney, propietària de Pixar, que arran de la pandèmia està experimentant diferents formats d'estrenes per al seu catàleg, i deixa per als títols de Pixar –primer Soul i ara Luca– l'exclusiva a Disney+ (sense cost afegit), una opció incompatible amb veure les pel·lícules en sales de cinema. La decisió ha emprenyat els fans de Pixar i als mateixos treballadors de l'estudi, que creuen que l'estrena en plataforma devalua el prestigi i el valor de la pel·lícula, però s'explica ràpidament: impacte més gran en les subscripcions a Disney+ des del seu llançament ha sigut fins ara el de l'estrena de Soul.
