Luca Guadagnino polititza i empodera el terror de ‘Suspiria’

VenèciaMés de quatre dècades després de l’estrena de Suspiria, del mestre del terror Dario Argento, la Mostra de Venècia va acollir ahir l’estrena mundial del remake que ha fet Luca Guadagnino (autor de Call me by your name ) del clàssic de culte italià. Una relectura que amplia l’horitzó polític del film original posant el focus en l’estudi de la violència desfermada, al llarg de la història, en nom de les idees. Una presa de consciència que Guadagnino -que va acudir a la Mostra acompanyat de Tilda Swinton i Dakota Johnson- articula posant en primer pla el convuls context sociopolític del Berlín de 1977, un escenari que la pel·lícula d’Argento desdibuixava en favor de l’abstracció.

En la nova Suspiria hi conflueixen els ecos del nazisme, la lluita armada de la RAF (Facció de l’Exèrcit Roig) i, en clau més intemporal, la proliferació de cultes sectaris, uns fenòmens que la pel·lícula aprofita per articular una denúncia de la violència exercida sobre les dones. En la roda de premsa del film, Guadagnino va voler destacar que, l’any 1977 “va ser molt important per a les revoltes feministes europees; de fet, a Itàlia el discurs feminista no apuntava tant a la defensa de la igualtat com a la reivindicació d’una dignitat pròpia, singular”.

El concepte clau de la notable Suspiria de Guadagnino és la idea de la “transferència”, descrita a la pel·lícula per un psicoanalista amant de Jung a qui dona vida Tilda Swinton, amagada sota una gruixuda capa de maquillatge. Al film, les transferències proliferen per tot arreu: l’aquelarre que controla l’escola de dansa a la qual acudeix el personatge de Johnson busca cossos que esdevinguin els recipients de forces malignes; les actrius del film canalitzen els seus personatges de formes sorprenents (Swinton interpreta el psicoanalista i una mestra de dansa inspirada en Pina Bausch), i, per sobre de tot, Guadagnino celebra la força “transferidora” del muntatge. En l’escena més memorable del film, Johnson realitza una espasmòdica dansa macabra que, a través d’un endimoniat ús del muntatge, es transforma, en la distància, en una col·lecció de cops homicides que garrotegen un cos innocent. Com sol passar en els escenaris històrics marcats per la barbàrie, la violència es torna invisible i omnipresent: l’agressor ignora el dolor de la víctima. Així, Guadagnino acaba interpel·lant una realitat contemporània marcada per la manca de memòria i la falta de reconeixement del patiment aliè.

Mike Leigh i la lluita de classes britànica

La nova pel·lícula del director de Mr. Turner, presentada a la competició oficial, recupera de l’oblit un dels episodis més tràgics de la història moderna d’Anglaterra: la massacre de Peterloo, a Manchester, on el 1819 la cavalleria britànica va carregar contra una multitud que s’havia aplegat per reclamar, de forma pacífica, la reforma de la representació parlamentària. Pròxima al didactisme de les pel·lícules històriques de Ken Loach, Peterloo conté algunes imatges imponents -la filmació d’alguns discursos polítics resulta emocionant, i la matança, esfereïdora-, però el conjunt acaba limitat per un academicisme carrincló.