Lu Rois, la música d’una dona tres voltes rebel

BarcelonaSensibilitat, maneres clàssiques i minimalistes i un tel de llibertat punk caracteritzen la música de Lu Rois (Sabadell, 1990), que demà presenta el disc Clarobscur (Hidden Track, 2017) al Barts Club, dins del cicle CurtCircuit i compartint cartell amb Espaldamaceta. Cantant, pianista i compositora, Lu Rois ha pogut “materialitzar” en aquest treball tot allò que ja tenia al cap quan va debutar amb Camí del far (2014). Per una banda, compartir una intimitat que defensa amb una honestedat poc habitual i convertint un jo molt singular en un nosaltres molt col·lectiu. Per l’altra, deixar enrere les cançons a piano i projectar-les a trio, amb la contrabaixista Joana Gomila i la violoncel·lista Núria Galvany. “Tocar amb elles ha sigut tot un descobriment, perquè quan estem juntes em relaxo una barbaritat. A més, cadascuna té un caràcter propi. La Joana és superfree, molt jazzera i espontània. La Núria és superclàssica i perfeccionista. I jo vaig a la meva”, explica Lu Rois.

També és un descobriment endinsar-se en unes cançons que tenen la virtut d’estimular tots els sentits i que despleguen un mapa emocional sense tòpics. Clarobscur retrata “la dualitat en què ens movem, perquè no sempre estem pletòrics ni sempre al pou”. Hi ha dolor, com el de Ruda ; lluita, com la de Silvestre, i també l’esperança de qui supera les pors, com passa a L’hora de l’atzur. Són tres cançons molt diferents i alhora prou eloqüents sobre qui és i com s’expressa Lu Rois, una artista que passa de “la fosca que t’atrapa” a “cantar a la vida sense manies”, i que admira l’alè poètic de Míriam Cano i David Caño i la força del cinema expressionista.

“ Ruda és la cançó més dolorosa del disc. Parla de la persona que més mal m’ha fet a la vida. En aquesta cançó m’imaginava a terra envoltada de cavalls que em passaven per damunt del pit. Però en tocar-la amb la Núria i la Joana la imatge s’ha transformat. Ara soc jo aixecant-me de terra, pujant a un cavall i fotent el camp”, diu Lu Rois, que expressa així el poder sanador no ja de la música, sinó de tocar amb altra gent. Silvestre, amb la guitarra d’Isabelle Laudenbach i l’acordió de Carles Belda, és un homenatge a la seva àvia. “Era de Jaén, i quan va esclatar la guerra no va poder seguir anant a l’escola. Aleshores el seu pare va regalar-li un acordió diatònic, i a casa dels senyorets on treballava el tocava a les festes que hi feien. Quan va venir cap a Catalunya, es va convertir al protestantisme i va començar a tocar els himnes de l’Església protestant amb l’acordió”, explica Lu Rois, que no oblida “l’arrel comunista” de l’àvia.

Si Silvestre evoca la tradició de l’àvia, a la manera com ho fan Maria Arnal i Marcel Bagés, L’hora de l’atzur convoca el poema Divisa de Maria-Mercè Marçal. Musicalment, la cançó pren l’harmonia de La santa espina, “prohibida per Primo de Rivera i Franco”. “En aquests moments està bé reivindicar-la amb orgull, i la lligo poèticament amb la Maria-Mercè Marçal: tres voltes rebel: dona, de classe treballadora i de nació oprimida”, diu.