El Louvre glorifica El Leonardo da Vinci pintor

ParísLa munió de periodistes en la visita de premsa de la retrospectiva de Leonardo da Vinci (1452-1519) era un presagi de la transcendència de l’exposició que el Museu del Louvre de París inaugura avui. Els dos comissaris de la mostra, Louis Frank i Vincent Delieuvin, han aconseguit reunir 162 obres -entre les quals hi ha pintures, dibuixos, manuscrits, escultures i objectes d’art- provinents de la col·lecció pròpia del Louvre però també d’institucions europees i americanes, i de col·leccions privades com ara la de la família reial britànica, que ha deixat 24 dibuixos al museu, un dels préstecs més importants de l’exposició.

De fet, no s’havia fet mai una retrospectiva amb tantes obres juntes de Da Vinci, una fita única per commemorar els 500 anys de la mort del pintor renaixentista italià que es pot visitar fins al febrer de l’any que ve. I això que el visitant només podrà apreciar 10 quadres del pintor, dels quals la meitat pertanyen a la col·lecció que el Louvre té de Da Vinci, la més important al món, que també inclou 22 dibuixos del geni pluridisciplinari. “Contràriament al que sovint s’ha dit, Leonardo no era purament cerebral. Si va pintar tan poc (és a dir, una quinzena d’obres i a vegades fins i tot inacabades) no és perquè només retingués la concepció o una idea de l’obra, sinó al contrari”, explica Frank abans d’apuntar que “és l’execució el que retenia l’objectiu al llarg dels anys i fins i tot la missió del seu treball”.

Da Vinci descriu la pintura “com una ciència divina perquè és capaç de recrear el món”, explica el comissari. És per això, doncs, que va dedicar tant temps a les seves pintures, particularment al final de la seva carrera. En són un exemple La Mare de Déu i l’Infant amb santa Anna i el Sant Joan Baptista, dos dels quadres exposats en la mostra. “Leonardo és el mestre d’una concepció absoluta de la pintura”, diu Frank.

Durant els deus anys que han durat els treballs preparatoris per dur a terme l’exposició, amb un resultat remarcable per la meticulositat, els comissaris es van adonar que Da Vinci, l’home que va intentar entendre el món en totes les seves dimensions, abans que res era pintor. “La retrospectiva està consagrada al Leonardo pintor, ja que cal no oblidar que la pintura estava al centre de les seves recerques”, explica Delieuvin, que admet que “Leonardo és molt difícil d’aprehendre”. Els més de 4.000 fulls que han recopilat després de tants anys de treballs en són només una mostra material.

L’itinerari que proposa la retrospectiva està basat en quatre grans temes en comptes d’una estructura estrictament cronològica. Tot i així, el recorregut l’inaugura La incredulitat de sant Tomàs, una majestuosa escultura del mestre de Da Vinci, Andrea del Verrocchio. És una manera de reconèixer la importància que va tenir aquest artista florentí en l’aprenentatge de Da Vinci durant el temps que va passar al seu taller. “A Verrocchio era essencial tenir-lo a l’inici de l’exposició”, asseguren els comissaris. Està envoltat dels primers treballs de Da Vinci, els estudis de teles dibuixats en què es veu reflectit el que admirava de les escultures de Verrocchio. L’apartat dedicat a la temàtica que els comissaris han anomenat Llibertat és especialment interessant. Les primeres pintures de Da Vinci, “obsessionat per la forma perfecta durant la seva joventut”, com ara L’Anunciació, Ginebra de Benci i La Mare de Déu i el clavell, “són quadres d’una perfecció extraordinària, on hi ha molts pocs canvis entre el primer dibuix, el dibuix subjacent i l’execució pictòrica”, diu Delieuvin. A finals del 1470, però, Da Vinci s’adona que aquesta forma perfecta “no permet representar el moviment”. És per això que inicia un nou mètode de treball: “Sorgeix una nova llibertat gràfica, en la qual comença a traçar els dibuixos, superposa les idees, ratlla... Més que la correcció de les formes, Da Vinci busca el moviment, la dinàmica de les figures”. Els dibuixos que va fer per preparar la Madonna Benois il·lustren aquest nou mètode, una mateixa llibertat que també aplica en la pintura, com s’exemplifica en L’Adoració dels Mags, fet a mà alçada. Per poder veure amb més deteniment aquests traços, la mostra inclou totes les reflectografies infraroges de les obres de Da Vinci, que revelen els dibuixos subjacents amb totes les modificacions que el pintor va fer durant l’execució pictòrica.

Dues absències

De moment més de 220.000 persones ja han reservat l’entrada, un tràmit obligatori si es vol accedir a l’exposició, que ja té les localitats exhaurides fins al 3 de novembre. Un avís s’imposa, doncs, per evitar generar falses esperances als interessats: el quadre de La Gioconda no està exposat en aquesta retrospectiva, tot i que es pot continuar visitant -si més no apreciar-lo de lluny entre la gentada- a la renovada Sala dels Estats del Louvre. La mostra tampoc inclou el Salvator mundi original. Al seu lloc s’hi exposa una còpia realitzada per un dels aprenents del pintor ja que, segons els comissaris, l’execució és menys subtil pel que fa a l’esfumat, la tècnica de Da Vinci per aconseguir un efecte vaporós i donar la impressió de profunditat. El visitant sí que podrà apreciar el cèlebre Home de Vitruvi, que finalment ha aconseguit arribar a París després de diverses peripècies amb una associació que diu defensar el patrimoni italià i que s’havia oposat al permetre’n el préstec fins al punt de portar la qüestió davant la justícia.

Set minuts a soles amb ‘La Gioconda’

La gran absent de la retrospectiva que el Museu del Louvre dedica a Leonardo da Vinci és La Gioconda, també coneguda amb el nom de Mona Lisa. El quadre de la Lisa del Giocondo acull cada dia unes 30.000 persones, segons recorda un dels comissaris de l’exposició, Vincent Delieuvin. És per aquesta desmesurada afluència de gent que s’ha optat per no afegir-la a la mostra. Els visitants, però, podran admirar la pintura a través d’una experiència de realitat virtual, la primera vegada que es fa al museu, en què tindran l’ocasió d’apreciar la pintura a soles i literalment cara a cara. Durant l’experiència, que dura uns set minuts, es descobreixen detalls d’aquesta obra mestra i com l’ha afectat el temps (la va pintar el 1503). També es dissipen certes llegendes sobre Lisa del Giocondo en relació, per exemple, a la manera com anava vestida o com duia els cabells, desmentint que els portés deslligats, cosa mal vista a l’època.